dimecres, 26 de novembre de 2014

i totes les dones fortes


tornes a cuinar, aquest vespre, però avui no és per buidar el cap i el cor, avui és per omplir-los, perquè vessin, perquè et tornin a bategar les ganes sota la pell. T'han dit que vénen a sopar, que es queden encara uns dies, i no vols pensar que aviat tornaran a l'illa i els trobaràs a faltar tant. Només penses que arribaran d'aquí a mitja hora, d'aquí a una hora, d'aquí a dues, i encens fogons i remenes calaixos i rescates ingredients impossibles de l'infern de la nevera. La cuina, avui, no és un refugi. És una terrassa immensa amb vistes al mar on hi cap tot el que et fa --les abraçades dels nebots, la mà de la menuda que t'aferra un dit i saps que ja no podràs deixar-la anar mai, la força de la germana, els globus de colors, un pastís de xocolata i taronja a punt de cremar-se al forn. I alguna tristesa petita a les butxaques, i les finestres que s'obren després que es tanquin totes les portes, i totes les dones fortes que t'acompanyen.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Envejo tant la gent que té la capacitat de crear llar desde la cuina, d'obrir portes i oferir calidesa en només uns instants. Te n'adones, del que tens/ets?

la vida té vida pròpia ha dit...

:-) En faig un cant de gratitud cada dia del món :) Gràcies per llegir-me.

Anònim ha dit...



*

la cuina-casa,
la cuina quan és l'ànima,
el cos: la cuina.

*