dissabte, 1 de novembre de 2014

i no fa durícia

Foto: Manuel Conde

Que no el toqui ningú (més)
el teu múscul menut i tremolós.
Que ningú gosi esquitxar amb aigua bullent
la membrana escaldada.
"El teu múscul preciós", I Déu en algun lloc


Un camp de mines, deies fa uns anys. Tu tan tranquil·la, i de cop un gest, un comentari, un nom, i el malson aterrava com un cap de fibló allà on fossis. A l'autobús, a la cua del súper, a taula un diumenge al migdia amb la família, en una cala petita i còmplice a darrera hora d'un capvespre d'estiu. Un camp de mines. Fins quan. Fins on. Passarà, dius avui. Però la cama se't dispara sota la taula i no pots marxar encara perquè no t'aguantaries dreta. Passarà, com passa tot, però la cremor al pit un altre cop, com si tu no fossis ja tota una altra, com si no estiguessis ara i aquí amb l'aire gairebé recuperat als bronquis i tot el que t'ha fet, tot el que ets, aquesta que estima i desitja i viu sense por d'estimbar-se. Passarà, tornes a dir, i encara més: hi és, i crema, aigua bullent a la membrana escaldada, i no fa durícia. I ja no et val fugir, ni mirar cap a una altra banda, ni evitar paisatges i deixar passar els anys per si arreglen tot sols alguna cosa, ni renunciar als llocs que també t'han vist créixer. Hi és, dius avui, i ho acceptes, i t'hi quedes --vés als llocs que t'espanten. Passarà, intentes recordar. Encara que la vida continuï sent-te sempre més un camp de mines. 

1 comentari:

Anònim ha dit...


*

t'hi trobaràs tota:
vés als llocs que t'espanten.
passa i no passa.

*