dimecres, 19 de novembre de 2014

algú que t'arreli

José María Cuéllar

la intempèrie és una plaça deserta un vespre d'hivern
i tu, la casa que estimo,
tancada amb pany i clau.
"Intempèrie", Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia

El tercer dia, un refugi breu però suficient --demaneu i se us donarà. Les amigues amb la farmaciola, que no fallen mai. Sempre n'hi ha alguna de guàrdia. No saps encara per què t'ha fet un nus aquesta frase, algú que t'arreli, potser et moriràs i no trobaràs mai la manera d'arrelar-te, com pots esperar d'algú que ho faci per tu. I en canvi un vespre d'estiu vas sentir que eres capaç de donar-ho tot, absolutament tot, fins les arrels. Que podries estimar-la sempre. Te'n recordes? Te n'hauries anat amb ella on fos que la duguessin els seus somnis, les seves ganes, el seu voler. N'hauries tingut prou que no perdés mai la llum dels ulls, el somriure entremaliat, aquella manera de riure. Algú que t'arreli, ha dit l'amiga, i tu has recordat tres cases amb les portes tancades i llum darrere les cortines, i el teu cos cansat al mig de la plaça deserta, damunt de les llambordes. I en canvi aquell vespre d'estiu la miraves i pensaves que no t'importava arrencar-te les poques arrels que has anat inventant tots aquests anys --els carrers del teu barri, aquest pis amb lluna i balcó, el pi del casal d'avis-- per seguir-la on fos, si ella volgués, si hagués volgut, si. Et tornen a cremar tots els condicionals a les mans, i el present és solament un vespre fred de tardor i unes paraules amigues que t'acotxen i et són bàlsam i carícia. T'arreles a aquest amor que al capdavall et fa un poquet millor, un poquet més desaferrada de tu, un poquet més generosa. I també un poquet més vella, més cansada, més trista. Almenys avui, almenys aquesta nit, almenys aquest novembre.

5 comentaris:

Anònim ha dit...



*

d'estiu, els vespres.
(sempre arrelem en l'aigua.)
tardor d'amigues.

--a la plaça deserta
totes les portes s'obren--

*

Sofía ha dit...

No fa gaire vaig descobrir que existeixen unes plantes que viuen sense arrels. Són les plantes d'aire, que no es nutreixen de la terra, sinó del vent.

Potser també ens pot arrelar l'aire.

:)

Anònim ha dit...

Afortunada per haver sentit aquest "estimar tant que ho hauries deixat tot per seguir-la"... I, si ja ha passat...potser tornarà a fer-ho...no? Almenys saps que ets capaç d'estimar així.

Arrels: les he buscades durant molt temps, i ho continuo fent, suposo... Però escoltar el mestre Thich Nhat Hanh m'ha ajudat a relaxar la cerca. "Canostra" és dins tu (I have arrived. I am home) :)

Anònim ha dit...

Som com una heura, plenes d'arrels per arreu on passem i donem amor: els llibres que escrivim, les amistats que ens acompanyen, les petites passions quotidianes... I sí, també les grans passions, que a vegades ens desarrelen. Perquè no basta l'amor-passió, ni el teu ni el de l'altra; cal saber i poder construir un espai, una terra, on fer-lo arrelar plegades.

la vida té vida pròpia ha dit...

buscar arrels en l'aire, buscar arrels en el mar, buscar arrels en el cor d'una mateixa... engrandiu el que escric i em feu venir ganes d'escriure més :) Gràcies!