Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2014

i totes les dones fortes

Imatges
tornes a cuinar, aquest vespre, però avui no és per buidar el cap i el cor, avui és per omplir-los, perquè vessin, perquè et tornin a bategar les ganes sota la pell. T'han dit que vénen a sopar, que es queden encara uns dies, i no vols pensar que aviat tornaran a l'illa i els trobaràs a faltar tant. Només penses que arribaran d'aquí a mitja hora, d'aquí a una hora, d'aquí a dues, i encens fogons i remenes calaixos i rescates ingredients impossibles de l'infern de la nevera. La cuina, avui, no és un refugi. És una terrassa immensa amb vistes al mar on hi cap tot el que et fa --les abraçades dels nebots, la mà de la menuda que t'aferra un dit i saps que ja no podràs deixar-la anar mai, la força de la germana, els globus de colors, un pastís de xocolata i taronja a punt de cremar-se al forn. I alguna tristesa petita a les butxaques, i les finestres que s'obren després que es tanquin totes les portes, i totes les dones fortes que t'acompanyen.

en silenci

Imatges
No vull viure en condicionals.  No vull que la música em giri l'esquena i no poder passejar descalça damunt del pentagrama.  Escric endins, avui. A la rebotiga.  En silenci.

com una ferida lletja

Imatges
Webvilla Cuando estoy en la cocina, cocino; cuando estoy con las gallinas, gallino. Teresa d'Àvila Per buidar el cap i el cor et tanques a la cuina i prepares carmanyoles amb el que trobes pels armaris . Tot tallat ben petit. L'Univers concentrat en la fulla esmolada del ganivet i la tristesa a les butxaques, feta engrunes. Sense música, aquest vespre. Silenci a fora i a dins. Ca nostra és dins teu , t'han dit avui, i ara et preguntes si sota la pell, si darrere les costelles, si en cadascun dels músculs que se't tensen aquests dies per contenir el desig obert en canal com una ferida lletja. El ganivet entre els dits i la por ancestral del tall irremeiable, de la carn esberlada i la pell marcada per sempre. Mai més la mateixa. Com tu, penses, que ja no ets aquella noia que es deixava pintar l'esquena amb partitures de Pink Floyd perquè encara no saltava, encara no moria per sempre a la carícia i al tacte. Que regalaves tendresa a canvi de desig --que no s

algú que t'arreli

Imatges
José María Cuéllar la intempèrie és una plaça deserta un vespre d'hivern i tu, la casa que estimo, tancada amb pany i clau. "Intempèrie", Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia El tercer dia, un refugi breu però suficient --demaneu i se us donarà. Les amigues amb la farmaciola, que no fallen mai. Sempre n'hi ha alguna de guàrdia. No saps encara per què t'ha fet un nus aquesta frase, algú que t'arreli , potser et moriràs i no trobaràs mai la manera d'arrelar-te, com pots esperar d'algú que ho faci per tu. I en canvi un vespre d'estiu vas sentir que eres capaç de donar-ho tot, absolutament tot, fins les arrels. Que podries estimar-la sempre. Te'n recordes? Te n'hauries anat amb ella on fos que la duguessin els seus somnis, les seves ganes, el seu voler. N'hauries tingut prou que no perdés mai la llum dels ulls, el somriure entremaliat, aquella manera de riure. Algú que t'arreli , ha dit l'amiga, i tu has recor

un poc de refugi

Imatges
Amanda Sandlin trobar la sortida no deu ser tan important com et penses I Déu en algun lloc has pujat fins aquí dalt amb l'esperança que albiraries el refugi. Però només hi ha una altra vall nua i encara un altre cim al fons, una baula més d'aquesta cadena de muntanyes que sembla que no hagi d'acabar-se mai. Potser val més que no s'acabi. Probablement no vols que s'acabi. Però agrairies, aquesta nit, un poc de refugi. Mitja teulada, ni que fos, i un tros de paret que aturés el vent. Una manta suau d'aquelles que pesen tant, i una bossa d'aigua calenta. Guants de llana amb dits i un miracle de brou bullint entre les mans. Has tornat a dormir abraçada al coixí -- no ho diguis a ningú -- i has fugit dels versos perquè avui no podies suportar que et remenessin gaire l'ànima. T'has tancat a la cuina a pelar patates i a fer bullir bledes i a buidar la ment, que no deixa de ser una mica com buidar el cor. I has fet un altre esforç per enfilar-t

mentre no acabis de caure del tot

Imatges
Stefan Gessert Em tornes a reconèixer per la veu i tot seguit t'enfiles per viaranys inaccessibles. Valparaíso , tornes a dir, i el cerro , i dónde está tu abuela . Avui em fan menys mal els teus laberints. Penso en ella, que un dia va dir-me  Conta-li coses , i et vaig contant, mentre mig t'adorms i mig m'escoltes i no. I se m'acut que en la vida que a vegades imagino que podries tenir si no fos que un dia vas començar a anar-te'n,  jo no estaria com estic ara, explicant-te que el desig, que la tendresa, que la por. Que no m'asseuria un vespre de tardor amb tu a dir-te que l'en yor, que la gratitud, que la dificultat d'anar soterrant les ganes sota la pell. Que potser ni m'hauria atrevit a contar-te mai que ella, que elles, que des de sempre. Que potser encara em somiaries nòvios i fills, una casa al camp i algun gos fidel o un gat amorós, i jo faria mutis per la porta del menjador. Si no fossis qui ets ara, no estaria explicant-te que les retr

en cap de les dues

Imatges
Shayna Hobbs t'han escollit un nom que llisca quan el dius i que sosté en només tres lletres la suavitat i la dolçor que van acompanyar-te el dia que vas néixer . Miro com dorms en el cotxet, tranquil·la i confiada, i recordo la teva mare el dia que va parlar-nos del desig de tenir-te. Sense venir a tomb, sense que respongués a cap pregunta o a cap interpel·lació --sense voler, doncs, convèncer ningú, parlant simplement des d'ella, des del seu voler, perquè sí, per compartir-lo--, va començar a explicar-nos el que la movia a esperar-te, a crear-te, a parir-te. El que l'empen yia, des del cor de les entran yes, a buscar-te,  tot i que fos difícil, tot i que li cremessin encara al cos dues cicatrius traumàtiques i a l'ànima la pena i la ràbia per la violència obstètrica. Parlava, ella, de tu, sense conèixe't encara, i li vessava pertot el desig, el sentit profund del seu voler, el sentit profund de la seva opció de vida ara i aquí. I jo, que l'escoltava envol

però sempre

Imatges
Volkan Olmez no es necesario que echemos de menos algo para que nos falte María Zambrano , Esencia y hermosura no escric mai per dir que no et trobo a faltar. Que travesso dies, setmanes, de vegades mesos, d'esquena a tu. Que no em véns al cap quan arriben notícies inesperades que obren horitzons nous i m'esclata a dins la il·lusió de celebrar-les, d'obrir una ampolla de vi negre i brindar amb llavis humits i pupil·les brillants. Que no em surt d'escriure't quan arribo a temps de veure néixer la neboda en una habitació de casa, quan m'atreveixo a bressar-la sense por que se'm trenqui a les mans com si fos de vidre i correria a escampar la notícia pels carrers del barri. No escric mai per dir que de vegades, potser més últimament, ja no em véns al cap --ja no em véns al cor-- quan la mare em reconeix la veu i torno a casa sense entendre res del que em passa per dins. Quan retrobo el desig en un cos que no és el teu i torno a tremolar damunt la pell

a l'infinit

Imatges
passe el que passe recorda respirar Feliu Ventura em quedaré a la vora de qui estimi malgrat tot l'animalet espantat que m'habita l'esquena La vida té vida pròpia cau una sola gota i els cercles concèntrics tendeixen a l'infinit. Tornes a comptar-los, com quan eres petita i llençaves pedres al riu. Les anelles de l'aigua et xuclaven les pupil·les i et perdies el moment exacte en què t'arrossegaven i et fonies amb la superfície líquida i deixaves de ser-hi, de ser. Uns instants de no-res, uns segons eterns de buidor. La ment en blanc. El cos en blanc. Sense dolor. Sense desig. Sense fàstic. Sense por. La vida uns instants en suspens per sobreviure-la, per suportar-la, per reprendre-la de nou en el mateix lloc on vas deixar-la. Amb ales trencades o pulmons foradats. Cau una sola gota avui també i tornes a comptar les anelles fins que els nombres se t'esborren i tornes a ser una sola amb l'aigua, i la vida es queda quieta una estona, com si no f

no-fam

Imatges
Foto: F. Antolín Hernández Cadascú ha de tenir la seva cambra. I un pati blau on passejar els seus dubtes. Montserrat Abelló Quan tornis a casa, imagina el desig com una pregunta immensa. "Paraules (II)", I Déu en algun lloc passeges els dubtes i el desig pels carrers inhòspits que et porten a casa. Nusos viaris, tanques, descampats, obres interminables. La mà a la butxaca estrenyent les claus. Els cinc sentits en alerta i al mateix temps les ganes de caminar tranquil·la, de no haver-hi de pensar cada vegada. Passeges el desig, el dubte etern, i recordes la fam que te'l feia present tothora.  La fam que et recordava que hi havia alguna cosa al món que et semblava que podies controlar.  La voldries ara, que fa massa dies que se n'ha anat al mateix ritme que et fugia l'aire. Voldries la fam rugint-te a l'estómac per recordar-te les ganes d'omplir-te de vida --de plaer, de bellesa, de vertigen. Passeges el desig, que avui et passa només

i no fa durícia

Imatges
Foto: Manuel Conde Que no el toqui ningú (més) el teu múscul menut i tremolós. Que ningú gosi esquitxar amb aigua bullent la membrana escaldada. "El teu múscul preciós", I Déu en algun lloc Un camp de mines, deies fa uns anys. Tu tan tranquil·la, i de cop un gest, un comentari, un nom, i el malson aterrava com un cap de fibló allà on fossis. A l'autobús, a la cua del súper, a taula un diumenge al migdia amb la família, en una cala petita i còmplice a darrera hora d'un capvespre d'estiu. Un camp de mines. Fins quan. Fins on. Passarà, dius avui. Però la cama se't dispara sota la taula i no pots marxar encara perquè no t'aguantaries dreta. Passarà, com passa tot, però la cremor al pit un altre cop, com si tu no fossis ja tota una altra, com si no estiguessis ara i aquí amb l'aire gairebé recuperat als bronquis i tot el que t'ha fet, tot el que ets, aquesta que estima i desitja i viu sense por d'estimbar-se. Passarà, tornes a dir, i e