dimarts, 7 d’octubre de 2014

tots els insectes possibles

Raffaele Camardella
       Déu
I tu, què vols?
        Jo
Doncs jo sols vull
—ei, si pot ser—:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.

(...)
I un poc de groc 
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Pere Quart, "Tirallonga de monosíl·labs"


Ese miedo a no recordar cómo es la forma de un barco, la indefinible curva de una ola, el océano espeso contra las rocas (...)
Luis Gruss, "Ese miedo", Suspendelviaje

Aquella por de no saber la forma que tindran els teus somnis ara que has bufat les flors i a les mans només te'n queda l'olor, una mica gastada. La por --gairebé el pànic-- de prémer el botó "Enviar", i tots els insectes possibles a la boca de l'estómac --el riure nerviós, la il·lusió petita, les ganes de. El risc que sí, que deu valer la pena, i tires els daus damunt la taula i aixeques una carta qualsevol que et doni una pista, que et beneeixi el futur o almenys que no te'l maleeixi gaire. Una espera com l'hivern, callada i lenta, i tu amb tota la primavera al ventre, a punt d'esclatar en qualsevol moment i tacar de mil colors les parets de casa. Una espera de lluna tot just creixent, com un tall primíssim de meló un vespre d'estiu a l'illa, amb la plenitud encara a sis-centes setanta-dues hores lluny de tu. Esperar que apareguin els nebots corrent pels passadissos de l'aeroport i se t'abracin a les cames. Que torni a quedar la casa sola, després de mesos, i respirar el silenci. Esperar una resposta, un nou naixement --que tot sigui com vols, bonica--, un missatge nou a la safata d'entrada, una trucada al mòbil, un horitzó blau que aparegui demà quan obris les persianes i et fereixi els ulls una llum nova, una llum distinta. I demanar que s'assembli una mica, només una mica, a la teva. 

Ei, si pot ser.







1 comentari:

Anònim ha dit...



*

¿Només l'espera
--que al record tant s'assembla--
et dóna vida?

*