dimecres, 29 d’octubre de 2014

tot i que ja mai



Ten paciencia con todo aquello que no está resuelto en tu corazón e intenta amar las preguntas mismas, como cuartos cerrados y libros escritos en un idioma muy extraño. No busques ahora las respuestas, que no se te pueden dar porque no podrías vivirlas. Y se trata de vivirlo todo. Vive ahora las preguntas.
Rainer Maria Rilke

Debes amar el tiempo de los intentos
debes amar la hora que nunca brilla
Silvio Rodríguez

Amb tu (després de tu) vaig aprendre a estimar el temps dels intents. El temps de trepitjar la vida com si hagués de trencar-se'm a cada pas. De deixar de beure mate i defugir Silvio perquè no se m'obrissin en canal les venes de l'enyorança. El temps d'intentar odiar-te per fer veure que havia deixat d'estimar-te. El temps de tocar el buit amb la punta dels dits, i que després em sagnessin els repelons i jo me'ls llepés sense cap recança. El temps de les bronquitis, de l'asma. Del no-res. El temps d'intentar aprendre a estimar-la sabent que mai no podria tenir-la. D'aconseguir-ho. De curar-me d'ella i de tu estimant noies de pell molt blanca que havien tingut una vida trista. De plegar de la feina els dijous al vespre i córrer als Verdi a trobar-me amb ella, que era suau i bonica i no em recordava a ningú. De sortir del cine sense agafar-nos de la mà i que de cop m'acaronés el clatell i em besés perquè sí, i després ja no, fins no sabia quan. De dur-la a casa amb la 49 i dubtar sempre, inevitablement, davant del seu portal. Pujar-hi de vegades, marxar-ne la majoria. Després de tu tots els camins m'eren pantanosos i estimava a cegues, a mig gas --desafinada. No sé si vaig tenir paciència, si vaig arribar a estimar mai el temps dels intents. Només sé que vaig viure totes les preguntes. I que un dia qualsevol va tornar l'aire, i va brillar alguna hora despistada. I que tu, a pesar meu --a pesar teu?--, encara hi eres, tot i que ja no --tot i que ja mai.  





6 comentaris:

Anònim ha dit...



*

passen les vides
que fan la teva vida
naixent en vida.

*

Anònim ha dit...

Fa temps que et segueixo a través d'aquest bloc, temps que m'arriben fins el moll de l'os les teves paraules. Quanta sensibilitat desprenen, quina capacitat de trobar els mots justos, els punts i comes que donen força al tot.
Avui quan he llegit les paraules del llibre Cartes a un jove poeta que jo també tinc subratllades i apreses m'ha vingut donar-te les gràcies. Per les paraules, pels punts i comes, per la teva poesia...

Ivet

la vida té vida pròpia ha dit...

Gràcies, Ivet! Per no perdre't cap punt i coma, per deixar que les paraules t'arribin fins al moll de l'os...

Nuria López Bernal ha dit...

¿Vivir todas las preguntas nos hace conocer la respuesta que queremos vivir? ¿O vivir todas las preguntas nos hace asegurarnos todas las respuestas que no queremos vivir? ¿El tiempo de las respuestas es una trampa? Bueno, vaya lio.

Me ha encantado pasarme por aquí.

la vida té vida pròpia ha dit...

Nuria, gràcies per les preguntes i pels embolics! :) Gràcies per passar per aquí.

Anònim ha dit...

Mai? tot i que ja per sempre més, en un mes de novembre