dissabte, 25 d’octubre de 2014

PVD2C


(PVD2C: part vaginal després de 2 cesàries)


Probablemente de todos nuestros sentimientos, el único que no es verdaderamente nuestro es la esperanza. La esperanza le pertenece a la vida, es la vida misma defendiéndose.
Julio Cortázar, Rayuela

Tretze hores i trenta-set minuts. Un pis ple de sol que es transforma en poca estona en un temple sagrat, de llum tènue i silenci espès que respira calma. Presses mesurades, ordres precises, una llevadora forta com un roure. Els nebots, inesperadament dòcils i obedients, que t'agafen la mà per travessar el carrer abans que els ho demanis tu. El cos a casa de l'amiga que t'acull i el cor a la casa on la germana ara hi creu, ara defalleix, ara hi torna a creure. Anades i vingudes --Com va? Lent, però bé. Tovalloles humides, infusió d'herba estanyera, compreses remullades, palanganes, coixins. Silenci. La banyera plena fins dalt d'aigua calenta. Un foli enganxat a la porta de casa: "Estem de part. Disculpeu les molèsties". Crits tallats al coll, por, desesperança --no podré. Molt d'amor sostenint-la tothora. Les millors taronges per quan tot hagi acabat --per quan tot hagi començat. Ganes de dir-ho a tothom qui passa pel carrer, ja fa camí, ganes que el món sencer comparteixi aquesta espera, aquesta ànsia, aquesta fe. Aquesta màgia. Espelmes enceses a tot arreu on l'estimen. Whatsapps desficiosos, hores aturades, defalliments. No miris el rellotgeUn penjoll de malaquita que li recorda que tot és possible. Respecte absolut al cos, al temps de la vida, a la por inevitable. Confiança --tot anirà bé. Massatges guaridors. Un company que acompanya, que s'oblida d'ell per donar-li-ho tot. Agraïment abismal i per sempre. Xarxa d'amigues que resolen imprevistos i que et permeten arribar a casa en el moment just que comença a veure-se-li el cap entre les cames. Seu amb nosaltres, ja ve. Arribar en el moment just del naixement, com vas arribar fa anys en el moment just del comiat de l'àvia. Acompanyar aquest cop la vida, igual que llavors vas acompanyar la mort. Estimar-la fins que et rebentin els pulmons bronquítics.  

Que el nom que t'escullin dugui en totes les lletres aquesta victòria.

4 comentaris:

mar ha dit...

Un plaer (com sempre) llegir-te... i moltes felicitats per la part que et toca!
Petons bonica!

Anònim ha dit...



*

tot és possible:
el cos, l'amor, la força.
també la vida.

*

andreu giralt i puga ha dit...

estic desmesuradament content. llegir i saber com. sou molt molt. no tinc paraules. una embosta de petons.

la vida té vida pròpia ha dit...

Mar, mil gràcies!

Anònim: aquests apunts ja queden orfes sense tu... gràcies per continuar sent-hi.

Andreu!!! Benvinguda la desmesura! Mai no és massa, l'amor, oi? Una embosta també per a tu!