diumenge, 12 d’octubre de 2014

carne adentro


Hoy el poema acierta a despertarme el miedo
--ese miedo que a un tiempo es sospecha y reparo--
de tener que contar mi historia en las palabras
cuando sé que se fragua carne adentro, en el pulso,
y en el amor que aguarda la destrucción del dique,
la ansiada voladura de nuestras intenciones.
(...)
Chantal Maillard, "Petición de principio", Conjuros


No caic, em tiro
Anna Gual

carn endins, follia endins, tristesa endins. Febre endins. Barboteges mots que no entenc mentre transites per la franja difusa que separa la realitat del somni. Em dius el nom, i després, com una lletania, la frase que vull i dolc, la frase que talla i guareix, que et retorna i t'allunya al mateix temps de manera definitiva, Que Dios te bendiga, mijita, i jo que caic, que no sé tirar-me amb els ulls tancats i el cor esbatanat. Tornes a ser tu en l'acte precís que fa reals cadascun dels cinc mots que em són regal i verí, esperança i condemna, que ja no ets tu qui m'ho dius mentre m'acotxes i em fas un petó al front abans de tancar el llum, ara sóc jo de genolls vora el llit on et resisteixes a deixar anar el bocí de consciència a què t'aferres. Que Dios te bendiga, i Déu que em deixa a soles en un pedregar inclement, Déu que s'esmuny per alguna escletxa just quan giro el cap i em sembla que el sento, que el respiro, que hi és --i de cop no, de cop res. Mijita. Carn endins el nom amb què em deies, el nom amb què em dius els vespres que tornes a ser-me mare en el batec de cinc mots, cinc cops menuts als canells, a les temples, al ventre.

1 comentari:

Anònim ha dit...



*

ha dit la frase
--és temps, ferida i cura--
i déu s'amaga

*