Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2014

tot i que ja mai

Imatges
Ten paciencia con todo aquello que no está resuelto en tu corazón e intenta amar las preguntas mismas, como cuartos cerrados y libros escritos en un idioma muy extraño. No busques ahora las respuestas, que no se te pueden dar porque no podrías vivirlas. Y se trata de vivirlo todo. Vive ahora las preguntas. Rainer Maria Rilke Debes amar el tiempo de los intentos debes amar la hora que nunca brilla Silvio Rodríguez Amb tu (després de tu) vaig aprendre a estimar el temps dels intents. El temps de trepitjar la vida com si hagués de trencar-se'm a cada pas. De deixar de beure mate i defugir Silvio perquè no se m'obrissin en canal les venes de l'enyorança. El temps d'intentar odiar-te per fer veure que havia deixat d'estimar-te. El temps de tocar el buit amb la punta dels dits, i que després em sagnessin els repelons i jo me'ls llepés sense cap recança. El temps de les bronquitis, de l'asma. Del no-res.  El temps d'intentar aprendre a estim

treva

Imatges
Hice una tregua en medio del deseo. Una tregua profunda como un oasis. Chantal Maillard , "Conjuro contra el mal de amores IV" Feia molts dies que no sortia al balcó corrent darrere d'amors i d'altres coses. Maria Mercè Marçal , "Tombant" no has trobat mai les paraules del desig, i tant com et costa aturar-te i respirar i sortir al balcó a veure si encara et viuen les plantes. Potser és que el desig no et pesa, ni et fa teranyines al voltant del pulmó, ni et talla la pell arran de les ungles. El desig et respira en totes les cèl·lules del cos, no s'encalla en cap òrgan, en cap múscul, en cap os. Et travessa de dalt a baix com un torrent que salta per damunt de totes les pedres. El desig no té nom perquè es viu en el crit, en el gemec, en el silenci. Perquè es viu i prou.   la treva sí. Sortir al balcó després de. Seure en terra amb la tassa de cafè a les mans i aturar el batec. Saber-lo, malgrat tot. Sentir-lo encara sota la pell, com un

PVD2C

Imatges
( PVD2C: part vaginal després de 2 cesàries ) Probablemente de todos nuestros sentimientos,  el único que no es verdaderamente nuestro  es la esperanza. La esperanza le pertenece a la vida,  es la vida misma defendiéndose. Julio Cortázar, Rayuela Tretze hores i trenta-set minuts. Un pis ple de sol que es transforma en poca estona en un temple sagrat, de llum tènue i silenci espès que respira calma. Presses mesurades, ordres precises, una llevadora forta com un roure. Els nebots, inesperadament dòcils i obedients, que t'agafen la mà per travessar el carrer abans que els ho demanis tu. El cos a casa de l'amiga que t'acull i el cor a la casa on la germana ara hi creu, ara defalleix, ara hi torna a creure. Anades i vingudes -- Com va? Lent, però bé . Tovalloles humides, infusió d'herba estanyera, compreses remullades, palanganes, coixins. Silenci. La banyera plena fins dalt d'aigua calenta. Un foli enganxat a la porta de casa: "Estem de part. Disculpe

dona rosella

Imatges
Anita Moll quan sobreviure forma part de l'essència Aspencat Torna, ella, i li noto en la veu, malgrat la debilitat inevitable, la solidesa de sempre. No li dic que he tingut por, alguns moments, tots aquests dies. Li dic He pensat en tu, li dic Sabia que tot aniria bé. Què sabem? No res, de fet. Ens ho inventem, una mica per anar tirant, una mica per defugir el neguit, un molt per no dir en veu alta Et necessito. I jo me l'he inventada invencible per no confessar No podria viure sense tu, i l'he imaginada alzina eterna, olivera antiga, castan yer immortal. I ella ha tornat rosella fràgil que no perd els pètals amb un cop de vent, per més fort que sigui. Ha tornat dona d'heura, arrapada per sempre a les parets esquerdades de la meva vida, per recordar-me que qualsevol cicatriu, fins la més castigada, pot ser besable. Ha tornat dona tapís, amb la pell i l'ànima cosides a trossos, per continuar expandint-se fins a l'infinit i abastar fins i tot els racons

asma

Imatges
és antinatural ofegar-me sola. et busco el somriure en cada glop d'inhalador. I Déu en algun lloc L'aire és un carrer estret i tu no hi passes. Quina és la vida que no vols respirar? Ella  truca suau a la porta i s'escola dins l'habitació on t'ofegues.  Et parla fluixet. La sents a la vora però no pots mirar-la. Ja ha passat, però encara mors una mica --el problema no és la por, el problema és quedar-s'hi.  Ella espera. T'espera. No jutja. Sap quin és el nom darrere l'aire difícil, sap de quin color és aquesta pena. Sap q uina és la vida que no pots respirar. Et posa la mà a la cintura i et parla com si t'acaronés. No entens què diu. Deixes que se t'endugui la calma del to, del timbre afable d'aquesta veu que fa tants an ys que coneixes i que tanmateix no havies sentit mai així. Li dius la por. Li dius la pena. Carrer estret, laberint cec, corba esmolada de tots els topants. T'acull la pena. Dissol la por. Germana-mare que

my share of losing

I've loved, I've laughed and cried. I've had my fill; my share of losing. And now, as tears subside, I find it all so amusing. Frank Sinatra, "M y wa y", 1974 hi ha els camions, sota casa, fent vibrar els vidres de les finestres amb la grua que buida els contenidors d'escombraries. L'acufen, a totes hores. Un tel que et crema els pulmons. Hi ha l'agenda d'una altra setmana d'octubre esborrada amb la mateixa impotència de fa un an y . Amb la mateixa ràbia. Hi ha els dies en suspens, el sol al balcó, les pel·lícules fidels, alguna sèrie. L'olla al foc, que fa xup-xup.  El desànim.  No pas la rendició  --no pas encara.  hi ha un beuratge nou, a veure què, sense gingebre. Els mots que vas escriure amb passió i entrega i que demà no podràs llegir. La veu que és un fil, l'aire difícil. La mare que cau. La decepció. La vida en suspens, el cor en suspens, les mans en suspens. No hi ha el retorn --no pas encara.  no hi

carne adentro

Imatges
Hoy el poema acierta a despertarme el miedo --ese miedo que a un tiempo es sospecha y reparo-- de tener que contar mi historia en las palabras cuando sé que se fragua carne adentro, en el pulso, y en el amor que aguarda la destrucción del dique, la ansiada voladura de nuestras intenciones. (...) Chantal Maillard , "Petición de principio", Conjuros No caic, em tiro Anna Gual carn endins, follia endins, tristesa endins. Febre endins. Barboteges mots que no entenc mentre transites per la franja difusa que separa la realitat del somni. Em dius el nom, i després, com una lletania, la frase que vull i dolc, la frase que talla i guareix, que et retorna i t'allunya al mateix temps de manera definitiva,   Que Dios te bendiga, mijita , i jo que caic, que no sé tirar-me amb els ulls tancats i el cor esbatanat. Tornes a ser tu en l'acte precís que fa reals cadascun dels cinc mots que em són regal i verí, esperança i condemna, que ja no ets tu qui m'ho dius

ressaca de Birnam

Imatges
Adrian Paine (CC BY 2.0) "Amb la paraula només tenim la clau d'una porta que no té pany.  I a més, és la clau equivocada. I la porta no dóna enlloc." Víctor Sunyol , Birnam em dius que sí. Simplement. Sí. I em ve al cap el Birnam i les paraules que són aire i que no, que no ens diuen, que no diuen, i em demano per què ocupo el temps omplint aquest sí de cinc o sis universos. Per què imagino que les dues lletres de l'adverbi contenen tots els llistons del pont que voldria cap a tu. Per què, si al capdavall no. (Sunyolejo, però diria que a ell no li sabrà greu.) Per què, si probablement aquest sí no conté res del que érem, res del que som; si potser és cert que aquesta porta no té pany, i perdo el temps buscant-lo mentre la clau se'm rovella a les mans. I si és cert que no hi ha pany, si és cert que la porta no dóna enlloc, llavors tu i jo què vam ser? Vam ser? ¿Va ser, el món que teixíem amb la complicitat dels mots? ¿O només suràvem damunt dels adver

tots els insectes possibles

Imatges
Raffaele Camardella        Déu I tu, què vols?         Jo Doncs jo sols vull —ei, si pot ser—: Un poc de fam i un xic de pa. Un poc de fred i un poc de foc. (...) I un poc de groc  i un xic de gris i un xic de verd. I un xic de blau. Pere Quart , "Tirallonga de monosíl·labs" Ese miedo a no recordar cómo es la forma de un barco, la indefinible curva de una ola, el océano espeso contra las rocas (...) Luis Gruss , "Ese miedo", Suspendelviaje Aquella por de no saber la forma que tindran els teus somnis ara que has bufat les flors i a les mans només te'n queda l'olor, una mica gastada. La por --gairebé el pànic-- de prémer el botó "Enviar", i tots els insectes possibles a la boca de l'estómac --el riure nerviós, la il·lusió petita, les ganes de. El risc que sí, que deu valer la pena, i tires els daus damunt la taula i aixeques una carta qualsevol que et doni una pista, que et beneeixi el futur o almenys que no te'l maleeixi gair

per escopir a la cara de l'estupidesa

Imatges
perquè eres tu l'únic govern que em governa (Aspencat) i jo que et recordo rient fins a les llàgrimes per alguna d'aquelles bromes de pronoms febles que només ens feien gràcia a nosaltres, i les ganes infinites de tu. Urgents, automàtiques, enllaçades al teu riure. El teu cos, el meu cos i tots els cossos no normatius que m'han dut al caire del deliri. Nadie tiene sueños eróticos con alguien muy simpático . Tots els somnis quan ja no hi eres. Totes les pells insubstituïbles --belles, simpàtiques, atordidores, úniques. El tou dels dits que em frega un instant els llavis i ja. Tot d'una. Com si. Tots els brindis d'ulls brillants amb un Jack Daniel's en alguna tasca perduda del nord. Els sorrals de pigues, l'estany d'un melic, la corba suau d'una pestanya, els mugrons que són, simplement, com a mi m'agraden. Con alguien muy simpático . Truites de formatge i cervesa freda al Terra d'Escudella entre riures que anticipaven una altra nit de

prestar mi camiseta para que duerma

Imatges
Un poema imprescindible de Toni Quero . Nirvana Looking up at the stars, I know quite well that, for all they care, I can go to hell W. H. Auden Me he descubierto tantas veces siendo yo el que más ama, atravesado de alfileres sobre un corcho olvidado junto a fotografías tomadas en ciudades remotas, vértebras del esqueleto del mundo donde amanecíamos radiantes o durmiendo al raso bajo una rodaja de luz, que ya puedo calibrar mi dolor con la precisión de un alquimista. Sé de lo que hablo: desprender la horquilla y provocar tormentas eléctricas, caminar en paralelo por la vía del tren y patear los dos la misma lata, desplazando la vida siempre hacia delante,  prestar mi camiseta para que duerma con el logo de Nirvana arqueado sobre el pecho y sangrarnos las encías sobre la pulpa de una manzana. Hacer un fundido en negro en mi vida y aparecer sonriente unos meses más tarde, saludarla al descuido: hola, cómo te va, y decir te equivocaste, sí te equivocast

nebodam

Imatges
abans que siguin les dotze m'agradaria haver acabat d'escriure això. Tinc  oberta a l'escriptori de l'ordinador  una foto teva que m'ha enviat aquests dies la germana. Sovint tinc moltes ganes de veure't. A tu i a la resta de menudes i al menut que fa uns quants anys que ompliu de vida les nostres cases. Un dia m'entendràs quan et digui que recordo cada minut del dia que vau néixer. Tinc una bateria d'imatges que m'assalten l'una darrere de l'altra cada cop que penso en vosaltres. Un box estret i fosc a Vall d'Hebron un vespre glaçat de febrer, quan jo encara no anava amb moto. Un sms un migdia de maig i les ganes que arribés el cap de setmana per anar a conèixer el somriure d'ulls blavíssims que m'esperava a casa del germà. La trucada de la germana un diumenge de novembre, des de l'illa, amb l'angoixa entelant per unes hores la felicitat de tots i desapareixent l'endemà, per ensenyar-nos que tot passa, que tot ac