diumenge, 28 de setembre de 2014

repensar les morts

Jose Antonio 

EL CEL DEL LABERINT

Seure amb l'esquena repenjada al mur.
Assumir els camins cecs,
les parets altíssimes,
la corba esmolada de tots els topants.
Respirar els dubtes
repensar les morts.
Mirar cap amunt:
tots els laberints tenen cel
i alguns, fins i tot,
tenen terrasses
des d'on es pot veure un tros de mar.

(I Déu en algun lloc, Cafè Central/Eumo, Jardins de Samarcanda)

3 comentaris:

rocbru ha dit...

Tots els laberints tenen cel. No ho havia pensat mai i tens tota la raó (exceptuant Cnossos, potser). Quan un es trobi perdut sempre pot mirar amunt. No trobarà la sortida però pot gaudir-ho una estona.
Preciós poema.

la vida té vida pròpia ha dit...

@rocbru, gràcies! Ens llegim!

Anònim ha dit...



*

escriure : viure
laberints amb terrassses
des d'un poema.

*