divendres, 22 d’agost de 2014

mentre t'espero

Foto: F. Antolín Hernández

M'entretinc a mirar les façanes de les cases mentre t'espero, per no mossegar-me les ungles. No vull que arribis i vegis que em mossego les ungles. No me les mossego, en general, però tu no ho saps, això. Tu no em coneixes gaire gens encara, i em fa sentir ridícula imaginar-me explicant-te que això de les ungles no és un hàbit de sempre, que me les mossego ara, només, que t'espero, o quan em rosega l'ànsia i no puc moure la cama esquerra sota una taula sense que ningú no em vegi o arrencar a caminar amb passes ràpides com si fes tard a algun lloc. Tampoc no saps que duc una tristesa de pedra i fang adherida als pulmons des de fa temps, i que hi ha dies, com avui, que supura enverinada. Per això l'amago darrere el somriure nerviós i el posat tímid. Em fico les mans a les butxaques i repasso tots els balcons del carrer mentre em mossego les pelletes menudes de l'ànima i ja no sé ni com respiro. No sé si mai deixaré d'estar nerviosa mentre t'espero. No sé quantes trobades més, si és que n'hi hagués, caldrien perquè se m'afluixessin tots els nusos i pogués rebre't com voldria, amb la seguretat de les dones que saben el que volen, les que mai no s'han mossegat les ungles ni han arrencat a caminar amb passes ràpides com si fessin tard a algun lloc. Em miro les façanes de les cases mentre t'espero i no se m'acut demanar al cel que sàpigues acollir-me tal com vinc, tal com sóc. [El cel, per sort, en sap molt més que jo.]

5 comentaris:

Anònim ha dit...

*

unes paraules,
"les pelletes de l'ànima",
de pluja fina.
(i mossegar la vida:
llepar la sal als llavis.)

*

Manuel (Vic) ha dit...

Tampoc no saps que duc una tristesa de pedra i fang adherida als pulmons des de fa temps, i que hi ha dies, com avui, que supura enverinada.

LA TRISTESA ÉS UN SENTIMENT QUE TÉ MALA FAMA. JO EL REIVINDCO. MASSA METGES QUE EL VOLEN TRANSFORMAR EN SOMRIURES FARMACOLÒGIOCS. MASSA AMICS QUE EL DILUEIXEN AMB COMPOSTOS DE CAP DE SETMANA, TOTS ELLS ACABATS AMB-INA.
LA TRISTESA ENS SERVEIX PER A CONÈIXER QUI SOM, TAMBÉ.

O ÉS QUE ENS FA POR SABER QUI SOM?

A MI SÍ, EM FA POR. PERÒ CADA COP MENYS. ARA MATEIX, EN TRANSICIÓ ENTRE QUI ERA (I QUI VOLIEN QUE FOS) I QUI SERÉ. INCERTESA. POR, COM ET DEIA.

andreu giralt i puga ha dit...

mossega-te-les sempre
i no ho diguis a ningú

Obat Tradisional Jantung Koroner ha dit...

cape deh, ngurusin kamu

Anònim ha dit...

És veritat, els sentiments en general tenen mala fama..., sembla que els haguem de transformar tots en alegria, o en serenor, en seguretat. A mi em passa...,
i també miro balcons mentre espero, i també tinc por en aquest trànsit entre qui 'hauria de ser' i qui sóc. Gràcies