divendres, 8 d’agost de 2014

Cròniques menorquines (VII). Fins aquí (Francesc Calvet)


La sorpresa es una liebre, y el que sale de caza nunca la verá dormir en el erial
Carmen Martín Gaite, Nubosidad variable

Penúltim dia. Començo a enyorar l'illa abans d'hora, com cada vegada. De la península arriben notícies inquietants de gent que estimo. Pressa per tornar, ganes infinites de quedar-me. El recorregut artístic i vital de Francesc Calvet, al Museu de Maó, m'enxampa desprevinguda. La sorpresa es una liebre, y el que sale de caza nunca la verá dormir en el erial. La llebre, aquesta vegada, em regira totes les defenses. "Alícia em va dir t'estimo", diu l'entrada d'una gàbia de conills atapeïda de llapis de colors i casetes blanques, i se'm fa petit el cor, com una pansa. A la vora, una pipa (la pipa) tombada d'esquena al món. Un paisatge d'hivern amb llapis blancs i un esquitx vermell --fred a la pell, fred als ulls del desconcert. Quatre cartes marcades per poder-les reconèixer entre mil, impúdiques, transgressores, úniques, prohibides. En una vitrina, una col·lecció d'estoigs de fusta que fan de taüt de ninots esperpèntics --tota la por de la mort en les pupil·les que els miren, totes les morts dels infants innocents en els ulls dels ninots dins les capsetes de fusta. Alícia em va dir t'estimo. Fins aquí. Fins aquí. Fins.   

2 comentaris:

Anònim ha dit...



*

enyorar l’illa,
ni arribar ni enornar-te’n,
enyorar casa,

*

Anònim ha dit...



*

enyorar l'illa,
ni arribar ni tornar-te'n,
enyorar casa

*