dissabte, 2 d’agost de 2014

Cròniques menorquines (VI). Pedreres de s'Hostal, Ciutadella


Sargantana mora --la sorpresa, la meravella. Arbres que es caragolen per fer-se lloc entre les parets obliqües. 

Al mig del camí, un colom mort, amb els ulls oberts. Què fa, la mort dels ocells, que em glaça les costelles? Un altre, encara, al fons d'un forat entre parets de marès esculpides a mà i una figuera que encara hi fa arrels no se sap ben bé com. A la fonteta idíl·lica del jardí medieval, un ocell petit, marró, ofegat cap per avall. Per què moren els ocells aquí així? --Per què moren els infants allà així?

(Els gats, diuen els plafons informatius. Els de sempre, perquè sí, diuen els diaris. I el món continua assassinant amb el seu silenci.)   

Puc sentir la vida de les pedres sota el palmell de la mà.


2 comentaris:

Anònim ha dit...



*
moren les pedres?
i les pedres, que maten?
(voler ser pedra)

*

Manuel (Vic) ha dit...

Si els nens moren, la culpa no és seva. És nostra. Dels adults. Ells haurien de jugar.