divendres, 1 d’agost de 2014

Cròniques menorquines (V). Sa Naveta


Sa Naveta. La mare, de cop, pertot. Nosaltres petits enfilant-nos al sostre del monument megalític. La germana menuda, els germans entremaliats, jo amb vergonya ja del cos, i la mare envoltant-nos a tots com envolta ara el perímetre de la Naveta. 

m    a    r    e

La crido per dins i el seu nom fa eco contra les costelles. Ragen les llàgrimes sense barreres --sense sal. Podria dir exactament el dia i l'hora que va arrencar a volar --el dia i l'hora que va començar a desaparèixer dins el blau-negre, dins el blau-pou. 

Miro cap amunt: tots els laberints tenen cel, i alguns, fins i tot, tenen terrasses des d'on es pot veure un tros de mar. 

1 comentari:

Anònim ha dit...



*

A LA NAVETA

el temps recula.
ella abraçant-la encara.
i mirar enlaire.


*