dimarts, 8 de juliol de 2014

y las llenaste de caramelos



Tú cogiste mis manos llenas de frío
como el que ríe de un poeta herido
y las llenaste de caramelos.
Carlos Chaouen



La ferida a la porta, com les sabates brutes de fang, i el desig retrobat a mossegades petites. Que no sóc cap Caputxeta Vermella i he conegut prou boscos amenaçadors i temibles per saber que aquest no n’és un. Que sé que vaig una mica coixa encara, que hi ha calcigades que no em deixen ballar valsos al so que voldria, però he après a tancar portes i ja no m’entra a casa ningú que no vulgui. [Et vull.] I l’univers és benigne i es guarda estones de cel sota la màniga. 

I tu, que m’omples les mans de caramels de regalèssia.

1 comentari:

Anònim ha dit...


*

passar la porta.
pell i desig --i lenta--.
de què les omples?
["et vull" entre claudàtors.
--el cel sota aquest sostre--]

["et bull" entre claudàtors.
--el cel sota aquest rostre--]

["et vull" sense claudàtors.
--el cel sota aquest nostre--]


*