dimecres, 2 de juliol de 2014

me levanté de entre todo aquello



...me pareció que una delgada corteza se rompía, con todo lo que me obligaban a 
sofocar, Borja con sus burlas, la abuela con sus rígidas costumbres y su pereza y 
despreocupación de nosotros y tía Emilia con su inutilidad pegajosa. De pronto, me 
levanté de entre todo aquello. Era solamente yo.
Ana M. Matute, Primera memoria


Sóc només jo, li dic. Amb la pell fina i la mare endins, com una pedra, com un ram de flors blanques, com un arbre tot sol entre la terra i el cel. Sóc només jo, aquest vespre que parlo amb tu i et demano que no em vulguis distinta, avui que em grato i m'arrenco l'escorça que em justifica. Sisplau, no em vulguis distinta. I tu tornes a abraçar-me, com aquella tarda d'abril dels meus tristos disset anys, sols a casa tots dos, tu absolutament feliç amb els teus llibres i jo absolutament infeliç amb els meus, Per què plores, polida, i el teu braç envoltant-me les espatlles, una mica maldestre, per què plores. Ara que camines l'últim tram, tornes a reconèixer el que sóc, i ho estimes. No ploris, polida, tot anirà bé. Descansa. Descanso en tu, pare, home bo. Descanso en tu.    


3 comentaris:

MANUEL (Vic) ha dit...

"Descanso en tu".

Molt bonic. Molt.

Quina sort que tens !!!

Xelo IProu ha dit...

et done una abraçada tan càlid com ho faria ell, sense veure't distinta

Anònim ha dit...


*

[ara, silenci.
que cap mot no em destorbi
d'aquestes ratlles]

*