dimarts, 15 de juliol de 2014

je t'aime




La pell, el verb i els déus esperaran als llimbs
i no sabrem resar quan tot ens recomenci.

Mireia Calafell, "L'horitzó"

Estimar-me no era buidar fins a l'última paraula que em diu, que em fa, que sóc, i desar-les totes juntes, fent-se nosa, en una capsa tancada fora del meu abast. Estimar-me no era esperar el moment adequat per esmicolar-les davant meu en un ritual macabre. No era ni tan sols furgar fins a saber-me l'arrel de l'ànima i vantar-te de tenir-me, d'adorar-me, d'enaltir-me, d'ensorrar-me, de rebregar-me. No era voler ballar amb mi tots els valsos per trepitjar-me a cada compàs. Estimar-me no era deixar-me en silenci mentre em torturaven els acúfens.

Estimar-me podia ser simplement un bes regalat un vespre qualsevol d'estiu --desig sense pactes, mossec i caiguda, platja sense arena-- i voler-me lliure.


2 comentaris:

Anònim ha dit...



*

Te'l donaria
--regal de fruita fresca--
qualsevol vespre.
(tot tan senzill com ser-se.
tan natural com viure.)

*

Manuel (Vic) ha dit...

Estimar.

Fàcil d'escriure. I de dir.

Però per a mi molt difícil. En el meu "estimar" (escrit és fácil), encara hi ha massa "sis" condicionals. Massa egoisme. Massa pòsit social i familiar de bona intenció. Massa dubtes. I massa por.