dijous, 31 de juliol de 2014

Cròniques menorquines (IV). Macarella


Macarella. Quant temps feia que no. No ho sé dir. Recordo l'estiu del 94. Vint anys, ulleres de pasta, cos esquifit. Unes ganes encara massa petites de sortir al món. Bicicletes, entrepans, alcohol que no vaig beure i porros que no vaig fumar. Quatre al·lots que feien l'aleta a les quatre amigues que havíem partit amb velo des de Ciutadella al capvespre. Vam fer nit a la platja, sota els pins. No em vaig atrevir a nedar quan es va fer fosc del tot. Ni un petó, no es va endur el pobre al·lot que va estar intentant seduir-me mentre els altres es banyaven. Però era tan nou que et diguessin coses boniques. Com ara, penses, que et sorprens quan et diuen que preciosa que ets, com si no t'ho haguessin dit mai abans, o com si fes segles que no t'ho deia ningú. Vam passar hores xerrant damunt l'arena. L'estiu següent em va fer un petó a les festes d'Alaior, i jo vaig fugir. Em va agradar i vaig fugir.

Ja no he tornat a fugir mai més. De vegades ha estat un encert. Sovint, una gran equivocació. Però tinc amb mi totes les besades. I alguns dies, fins i tot, nedo a negra nit amb la mar agitada.

1 comentari:

Anònim ha dit...



*


mal m’equivoqui
vull nedar a les mars totes.
totes les ganes!

*