dimecres, 30 de juliol de 2014

Cròniques menorquines (II). Punta Nati


Punta Nati. Aquí, també, el vertigen i el buit. El blau no canta però encara és sirena que atrau, que et pren, que et desaferra de tot el que fins ara coneixies. Aquí, però, hi ha l'espera del sol a punt de pondre's, que et desconcentra de la crida. A Punta Nati hi ha el sol que promet meravelles al seu llit de mort. "El ponent que es dessagna en les aigües tranquil·les", deia un capítol d'una novel·la del pare. Era una escena de comiat. Ella li donava a entendre que l'estimava molt, però que no era la persona amb qui volia estar. O ho deia ell? Tant és. Hi havia el desconcert, el comiat, la tristesa, i el sol, que no podia sinó dessagnar-se damunt del blau. Sempre més he imaginat les postes de sol com una petita mort. Una mort bella i menuda, com els vestits de flors que duia la mare quan era jove. El sol es vessa darrere el mar de Punta Nati com l'ofrena d'un sacrifici a un déu indiferent i sense ànima.

Se t'acut que és bonic que et tractin, de tant en tant, com una reina. La gratitud et deixa el cor una mica en deute. ¿Com has d'estimar el  buit o escoltar cants de sirena blava si a la terra ferma hi ha encara mans que es deleixen per tocar-te i llavis suavíssims que mosseguen de sobte i et deixen el desig obert al cel com una magrana?

1 comentari:

Anònim ha dit...



*

com una reina.
i el sol que es vessa i besa:
el bes on fondre’s


*