dimarts, 29 de juliol de 2014

Cròniques menorquines (I). Cavalleria


Cavalleria --el far, el penya-segat, el buit. El blau fondo, el blau negre, el blau pou. Ara hi ets, ara no hi ets. Tan fàcil com això. Tan difícil. Un peu clavat a la terra, sempre --un peu clavat a la vida. No vull desaparèixer. No vull volar. Vull encara fer molt l'amor amb algú que besi amb llavis suaus i dents sobtades. Vull encara acaronar pells fines i llepar mugrons turgents. Vull encara fer molt l'amor amb algú que amb un sol dit damunt dels llavis em faci tremolar fins a l'arrel. Algú que s'estremeixi a cada pas atònit dels meus dits. Vull encara fer molt l'amor. Aquí, damunt les roques, aferrada a la terra i a la sal.


4 comentaris:

anna g. ha dit...

És preciós, Sònia!

la vida té vida pròpia ha dit...

Gràcies, Anna! :-)

Anònim ha dit...

Menorca t'inspira molt i molt.. potser infinitament?

Anònim ha dit...



*

vull vida encara:
aquí de pell i llavis:
vull vida sempre:

*