dissabte, 19 de juliol de 2014

amb la memòria de les cèl·lules


(...) Se trata de saber
que los muertos son las migas de la mesa,
van al suelo, se barren. Comeremos pan.
Mañana.
Ramón Andrés, Atlántico norte (inèdit)

Les tempestes d'aquests dies m'han tornat al juliol que vas anar-te'n (anava a escriure el juliol que vas morir-te, però és més bell imaginar-te retornant a passes lentes, caminant damunt de l'aigua). Los muertos son las migas de la mesa, van al suelo, se barren. La calor ha tornat, però potser no per quedar-se. Bufa vent del sud i segurament em marejaré aquesta tarda al vaixell que em porta a l'illa. Sortiré a beure'm el vent i la sal i des de la barana de popa et duré al present amb la memòria de les cèl·lules, la que et recorda forta i valenta i arrelada a la coberta d'un vaixell que ens duia de tornada a la mare. El dia que vas anar-te'n --el dia que vas morir-te--, la tempesta, com un auguri, havia fet caure un parell d'arbres en un parc a prop de casa. Tu eres el brot que sostenia les dones que més estimo --la mare, la germana, les nebodes--, eres el brot que em sostenia a mi. Aquella tarda de juliol la branca es va trencar pel mig. La mare et busca encara pels laberints del seny. 

Nosaltres anem fent. Hi ha una petita que té la teva sang i tota l'alegria que hauries pogut conservar si no te l'haguessin arrabassada la violència i la misèria. La germana fa els merengues i els pastissos tan deliciosos com els feies tu. Jo et conjuro més sovint que no et penses, cada vegada que perdo la terra sota els peus, i tornes a aparèixer, forta i bonica com un arbre, i m'agafes en braços i em bressoles damunt la coberta d'un vaixell. I tot torna al seu lloc.

I cada 19 de juliol, un bes a l'aire al peu del roser.

1 comentari:

Anònim ha dit...



*

mentre en tu visqui,
el brot que us sostenia
et sosté encara

(en el record perviure,
en les teves paraules)

*