dilluns, 2 de juny de 2014

veure com marxes carrer avall


Puc anar corrent fins a Berlín
i fer que hi pugui sortir el sol
en plena nit d'hivern quan neva.
(...)
Però no puc 
veure com marxes carrer avall,
saber que ja no tornaràs,
sentir que vius una altra vida.
Clara Peya, Carícies vermelles 


Em trenco només si te'm recorden. Si m'obliguen a girar els ulls cap al carrer per on te'n vas a poc a poc i sense mirar enrere. Si em parlen de tu quan em cuidaves, quan eres forta i bonica com un arbre, quan intentaves protegir-me. Quan et desesperaves perquè havia decidit deixar la vida en stand by i llavors eres tu la que em veies marxar carrer avall, sense girar els ulls ni per acomiadar-me, i no sabies si voldria tornar algun dia. Em trenco només si te'm recorden. Si es deixen la porta entreoberta i sobrevola el menjador el teu fantasma d'ulls riallers i pell pigada. Si tornes a la plaça quan recito versos que parlen de tu. Em trenco solament si te'm recorden, si te m'allunyes carrer avall un altre cop, més enllà d'aquest somriure amb què m'aculls avui, més enllà de tot el que vaig aprenent, de mica en mica, a no esperar mai més de tu.  

2 comentaris:

Anònim ha dit...


*

quan t'allunyaves,
eren teves les passes?
o ja les seves?

*

Montserrat Fernandez ha dit...

Sònia, no deixis mai d'escriure perquè el que dius a mi em fa un gran be, tot i sentir aquella nostàlgia del temps passat, que sempre està amb nosaltres, a dins dels nostre cor, però que la recordarem sempre amb molta tendresa.
Montse Fernández