Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2014

I need feminism because

Imatge
Una noia amb faldilla curta i cabell afro camina per la Via Laietana mirant-se els peus. Et preguntes si tu també vas pel carrer amb els ulls baixos i el cos abatut. Creus que no, però no n'estàs gaire segura. Potser alguns dies, quan surts de la feina. Potser algunes setmanes d'aquest hivern a la intempèrie. No pas avui. Hi ha una noia que camina sense esma i tu et poses el casc amb ganes de fer quilòmetres i veure el mar. Que diferent, la ciutat, avui. Lleugera i amable, de temps aturat. Al cos, els somriures i els mots i l'energia de les dones amb qui acabes de fer xarxa. Ja ho hem dit i ho tornarem a dir. Són nostres els ventres, és nostre el voler, és nostra la llibertat de ser qui som, de qui desitgem ser. Ja ho hem dit i ho tornarem a dir, a les places i als carrers per on no volem caminar amb els ulls baixos ni amb la por estrenyent a la butxaca les claus de casa. Et poses el casc amb ganes de mar i ganes de casa, d'albergínies al forn i salsa d'espècies i …

nimbostratus

Imatge
Está fatigada. Hablamos sobre nosotros. Sé que me quiere pero me destroza su incapacidad para comunicármelo. No me escucha. “Sabes, a veces me cuesta abrir los ojos, mantenerme despierta, como si cientos de caballos me golpearan sobre los párpados.”
Toni Quero, Caballos golpeando sobre los párpados

Com un pes mort, avui, els núvols espessos damunt de la ciutat. Es feia difícil obrir del tot els ulls. Una mà a l'esquena, en silenci, i centenars de cavalls al galop damunt de les parpelles. No acabaràs mai de plorar-la. No acabaràs mai d'enyorar-la. Tampoc el dia que marxi del tot, penses sovint, però hi confies en secret, i a vegades desitges que sigui ara, o demà, o demà-passat, i ja no trobes forces ni per deixar entrar la culpa. 
Plou i no fa net. Al Fossar de les Moreres, davant Santa Maria del Mar, et recordes que havies de casar-te el 2014. No fa dia per casar-se, penses. Els vitralls t'enlluernen com cada vegada i se t'afluixa una mica el pes de les parpelles. Sé que …

la casa, l'amic

Imatge
Fer-se en l'altre,
aquell qui a tu s'acorda.
(L'amic, la casa.)

Víctor Sunyol, Quadern de bosc

L'amic, la casa. Un pis de l'Eixample tan atapeït de llibres que amb prou feines hi passaves. Una tarda de dimecres o dijous, de tardor o de primavera, potser de final d'hivern. Una tarda de morir per dintre. Perquè qui més qui menys té un comiat que és EL comiat. Una relació que és LA relació. No necessàriament la primera, no pas. No necessàriament la més turbulenta, no gens. No necessàriament la més llarga. Tothom té una relació que és LA relació. Una que et fa morir per unes hores, una tarda qualsevol, que després no seràs capaç de recordar si era de primavera o de tardor, si potser de final d'hivern. Només recordaràs l'amic. Una trucada, una resposta ‒Vine, t'espero, i un trajecte etern amb moto. T'esperava amb una ampolla de vi blanc i la consternació en els gestos que servien les copes. No t'havia vist mai així. La casa, l'amic. Perquè no to…

no escric alegre perquè no vull

El meu pare és un home bo i afable. Treballador. Bonhomiós. Compassiu. Incapaç de matar una mosca. Defuig les discussions estèrils i les polèmiques inútils. S'emociona fins a les llàgrimes recitant Verdaguer i se li escapa el riure per sota el nas quan recita Marcial. Parla més amb paraules d'Horaci que amb paraules pròpies. No he de perdonar res a ningú, diu sovint, No m'ha ofès mai ningú. Això és perquè té l'ego més petit que una puça. Ho ha aconseguit a còpia de meditació, estones de pregària i mantres (Deixa'ls fer, deixa'ls dir). Va passar fam a la guerra i encara és feliç davant d'un plat ben cuinat. No llença mai ni una engruna de pa a les escombraries. I quan acarona el cap de la mare se m'acut que no podré escriure mai cap poema que digui aquest amor. 
El meu pare escriu. Escriu poemes costumistes amb versos decasíl·labs absolutament perfectes que t'omplen les mans de paisatges menorquins i d'hores quietes sota el sol del migdia. Escriu …

veure com marxes carrer avall

Imatge
Puc anar corrent fins a Berlín
i fer que hi pugui sortir el sol
en plena nit d'hivern quan neva.
(...)
Però no puc 
veure com marxes carrer avall,
saber que ja no tornaràs,
sentir que vius una altra vida.
Clara Peya, Carícies vermelles


Em trenco només si te'm recorden. Si m'obliguen a girar els ulls cap al carrer per on te'n vas a poc a poc i sense mirar enrere. Si em parlen de tu quan em cuidaves, quan eres forta i bonica com un arbre, quan intentaves protegir-me. Quan et desesperaves perquè havia decidit deixar la vida en stand by i llavors eres tu la que em veies marxar carrer avall, sense girar els ulls ni per acomiadar-me, i no sabies si voldria tornar algun dia. Em trenco només si te'm recorden. Si es deixen la porta entreoberta i sobrevola el menjador el teu fantasma d'ulls riallers i pell pigada. Si tornes a la plaça quan recito versos que parlen de tu. Em trenco solament si te'm recorden, si te m'allunyes carrer avall un altre cop, més enllà d'aques…