dimecres, 14 de maig de 2014

que no faltin mai


Sashimi, vi negre i wasabi, petit luxe improvisat d'un dimarts qualsevol al vespre. Que senzills els retrobaments quan hem tingut cura dels ponts i no hem escollit els camins que dinamiten la confiança. Un tros de salmó carnós i rosat tremola una mica entre els bastonets quan li parlo de tu, i sé que aquest somriure és dels que tenen mèrit, dels que han sabut saltar les tanques del desconcert i han après a volar més enllà de tot. Sé que sabré rescatar-lo quan calgui tornar a travessar deserts. Tot el que sóc és ara mateix damunt d'aquesta taula que compartim, entremig de les hores que passen sense que ens n'adonem. Parlo de la mare i m'acull la tristesa sense fer preguntes. Parlo de fantasmes, de cicatrius que encara supuren, d'una pedra grisa i pesant que fins fa poques hores m'esclafava el pit. Parlo de tu, de rieres i d'arbres solitaris retallats contra el cel. De la tendresa. Dels versos que he escrit i dels que encara he d'escriure. Brindem pels projectes, pels cotxes nous, pels quaranta que començo, per l'alegria que torna com si no se n'hagués anat mai. I tot el que sóc torna a agrair que existeixi, que em vulgui aquest vespre aquí, celebrant i compartint, i de tornada a casa desitjo amb tota la força del món que no li faltin mai les abraçades que ho recomponen tot.  

3 comentaris:

andreu giralt i puga ha dit...

Quan hagis de travessar un desert, xiula, que vindré a fer-te companyia. Perquè ja ho dius, l'alegria torna com si mai no hagués marxat. Una abraçada. Desa-la per si mai t'has de recompondre.

Anònim ha dit...


*

damunt la taula,
el temps i les paraules.
el nom: "nosaltres"

*

Anònim ha dit...

*

damunt la taula,
el temps i les paraules.
i un nom: "nosaltres"

*