dijous, 29 de maig de 2014

desolació

Fotografia: Jordi Borràs/Nació Digital

Un mandala de flors que arriba per correu postal, just quan acabes de deixar rere la porta sirenes de violents i orelles destrossades a cops de porra. La moto i la pluja. Un solar devastat que s'entesta a quedar-se't clavat a la retina. Desolació. El company que t'acull, que et fa lloc, que et convida. Vine amb nosaltres. Por. Sempre havies dit que no t'hi veurien mai, amb ells a prop. I ja ho veus. Deu ser que fa massa dies que la pluja no et fa pensar en les flors. Com es construeix damunt de l'enderroc? Amb quin impuls, amb quina energia, amb quines ganes? La ràbia hauria de servir per a alguna cosa. Per buscar camins nous lluny de tot el que coneixes. Per no quedar-te on no et valoren. Per trobar una altra casa, un altre barri, una altra vida. Un racó del món on la pluja no sigui bruta ni faci olor d'asfalt, on l'olor de la terra humida t'ajudi a entendre algun perquè. O t'ajudi a llevar-te als matins sense que et calgui entendre cap perquè. Llevar-te, només. Recuperar, refer, re-dir. Re-buscar, entre la runa, el sentit de tornar-ho a construir tot.  

2 comentaris:

Anònim ha dit...



*

de quin tu tornes
quan no et reconeixes
en ta mirada?
(tots els miralls deformen,
i en tots, fidel, t'hi mostres.)

*

Anònim ha dit...

la ràbia obre tants altres camins... l'amor en deixa tants d'altres... la por els centra tots, sense orientació