diumenge, 6 d’abril de 2014

que vulgueu, si voleu

Fotografia: Andrew Sims

Qui sap què se'n devia fer, del pont. Qui sap si n'hi va arribar a haver mai, de pont. Si ens sostenia de debò. Si algun dia ens va permetre passar a l'altra banda sense haver de sortejar l'aigua, sense haver de dur escorpins a l'esquena que et prometien que mai, mai de la vida, no et clavarien el fibló --no veus que jo també m'ofegaria amb tu? Potser el pont era massa fràgil per suportar aquesta darrera ventada. Potser és que jo no he sabut mai què fer amb els escorpins i vosaltres ja fa temps que heu arribat a terra ferma i passegeu vora el riu sense voler saber res de l'altra banda. Potser és que això ha deixat de ser un riu i torna a ser l'oceà que ens separava de la mare. Que ja no sabem riure quan caiem de cul. O que no volem retrobar-nos amb la nostra mirada antiga d'immigrants desorientats, infants perduts amb els llavis entreoberts i el desconcert etern a les pupil·les

Que faig el que puc, això volia dir mentre em sentia lluny i em separava un tel de vidre de cada intent d'abraçada. Que ho visc com puc. Que no en sé més. Que avui només sé ser un pal de fusta mig podrit dins de l'aigua que no fa gaire sostenia alguna cosa que s'assemblava a un pont. Que vulgueu, si voleu, estimar-me també així --estimar-me també ara. 

1 comentari:

Anònim ha dit...

Que vulgueu, si voleu, estimar-me també així, estimar-me també ara

*

Aixì i sempre.
Que els pals sabem pilones,
i a tu, mar alta.

*