dijous, 17 d’abril de 2014

poquito, nada

Cubierta de un cuerpo 
que se cae a pedazos 
vuelvo a mi madre
Anise Koltz, Cantos de rechazo 
(traducció: José M. Holguera)



Avui no hi vas. T'ha costat massa, aquest cop, recuperar el somriure, i et fa por que se l'endugui un cop de vent si obres una mica la porta. Espera'm, li dius, fluixet, des de la cuina de casa. Espera'm. Talles la ceba molt fina, com et va ensenyar ella, i la penses només un moment --una mica de corrent d'aire. Tornes a la ceba com si fos un mantra. A la ceba, al coriandre, a la fulla esmolada del ganivet. A les tortitas de civada que espeteguen en l'oli bullent mentre escoltes Sabina després de mesos, després d'anys. Penses en les plantes que has intentat salvar aquesta tarda. En la terra que t'ha ennegrit les ungles i en les arracades blaves que t'ha regalat l'amiga. Algun any plantaré margarides, li dius, fluixet: el dia que et digui "Te quiero mucho" i tu ja no puguis dir-me "Poquito, nada". Desfàs el nus saltant per damunt de les estrofes de la cançó --y morirme contigo si te matas, y matarme contigo si te mueres--, i penses que avui ja no vols aquests amors. Que has escollit per sempre les paraules que no fan morir per dintre. Espera'm, espera'm uns dies encara. Vindré abans que em calgui plantar margarides per oblidar l'oblit. I les desfullaré totes, una a una, quan vingui la primavera. Te quiero mucho, poquito, nada

1 comentari:

Anònim ha dit...



*

tot desfullant-les
--vindrà la primavera--
amor floreixes.

*