dimecres, 23 d’abril de 2014

no tant avui


Las raíces del árbol parecen la mano de una mujer mayor,
que espera que cuanto antes otra mano la acaricie.

Kirmen Uribe, "El río" 

Mi madre sigue dándome a luz 
Existo miles de veces 
Mi madre sigue muriendo en mis entrañas 
Anise Koltz, Cantos de rechazo

La senyora Conxita té noranta-nou anys i la mirada sense ombres. "Jo aviat me n'aniré", em diu, amb un somriure net. I de seguida: "I tu, ets soltera?" Li dic que sí, tot i que et penso, i ella s'exclama, i em diu allò, "Ja trobaràs algú!", i penso en les persones que he trobat i re-trobat i desitjat i estimat fins al moll de l'os. "Jo aviat me n'aniré", em torna a dir, amb els ulls tranquils. Aviat. És més fàcil acaronar-li la mà a ella que tornar amb la mare, que m'espera a la cadira de rodes, davant de la finestra, amb una rosa vermella a la mà. És més fàcil amb ella, amb les altres. Elles no em moren a les entranyes cada dia des de fa no sé quants anys. Elles no em fan, no em són. Puc acaronar-los la pell transparent de les mans i estimar-los la tremolor, la soledat, la follia. Elles no m'arrenquen versos abismals ni em fan dibuixar finestres amb porticons de fusta per on pugui escapar algun dia de la tristesa. És més fàcil amb elles, sobretot els dies que vinc sola, sobretot els dies que m'ha costat no dormir amb tu, sobretot quan ha plogut i he perdut en algun lloc l'enèsim paraigua. 

No tant avui. La beso, l'acarono, m'acomiado (Te quiero mucho, poquito, nada). Salto per la finestra. Fa sol, avui. I el cel és net. I jo encara no me'n vaig. 

3 comentaris:

Anònim ha dit...


*

també en les altres
la mare s'afigura.
(mai no en marxessis)

*

MANUEL (Vic) ha dit...

Hola Sònia,

Et tutejo (tot i que no ens coneixem) perquè parlar-te de vostè no em surt de dins.
He arribat al teu blog des del “Núvol” literari . Enhorabona: un blog excel•lent, però que diria que no et fa justícia (perquè no t’explica tota) i m’explicaré: la Sònia Moll Gamboa també és una dona (molt) valenta, amb (molta) força, una dona carnal, amb instint animal, amb instint de supervivència.
Repeteixo el teu blog és excel•lent però corre els risc de caure en la mono-tonia si només ens presentes (per por? per pudor?) la Sònia fràgil, la trista però (molt) feliç, la insegura, la que necessita que l’estimin i l’abracin, la que estima incondicionalment, la que es dona als altres, que també.
Sònia, pren-t’ho com un suggeriment exigent (i egoista ) d’una persona més gran que tu (52), que aprèn de la vida amb tu i que espera poder-ho seguir fent.
Hi ha un poema teu: “Escriu-me”. Això he fet.

Ada ha dit...

Penso que precisament perquè és molt valenta i molt forta ens pot mostrar les seves fragilitats i inseguretats, cosa que no la converteix en com l'has definit (només com a fràgil, insegura, trista.) Darrere les seves paraules hi ha una llum i una veritat que poca gent aconsegueix escrivint. Perdona per contestar però parlar de monotonia en aquest bloc em em sembla incomprensible.