dimecres, 5 de març de 2014

sense

(Foto: pluggedmind)

el cap al coixí, més tard del que voldries, i la ment en brut. El dia, la feina, el desig, la por, el vent, els remolins. Saps que passaran pocs segons abans no comencis a sentir-lo. Greu, discontinu, vibrant. A l'infern de l'orella esquerra, només. Com cada nit des de fa quatre mesos. No serris les dents, et dius, i t'adones que ja has fet tard, que vés a saber quanta estona fa que estrenys les mandíbules al ritme de la sang. Pocs segons i arribarà a tu com arribava la boira al monestir aquells dies de gener, imprevisible però inapel·lable, i no saps si avui voldràs escoltar el que ha vingut a dir-te. L'esperes avui, com cada vespre. I no ve. La ment en brut se t'enreda encara més --pensa en una imatge de silenci, xucla'm els acúfens a besades, t'estim amic que m'ensenyes a dir estimera, l'odi tampoc no forma part del meu vocabulari, t'estim germana que m'escoltes quan em trenco, l'odi em va fer miques un queixal, t'estim encara que m'estimbi--. I no ve. Encara no ve. I dorms amb el silenci antic, que ja ni recordaves, ben endins. 

2 comentaris:

Anònim ha dit...


*

Ja puc sentir-lo.
Quin bell coixí en faria
d'aquest silenci!

*



Marga Losantos ha dit...

I que duri molts dies, aquest silenci. I si torna, tindràs el consol de pensar que de tant en tant et donara una treva, i et regalarà nits de son en silenci.