dijous, 6 de març de 2014

encara que no vingui la pluja

Narukami no sukoshi toyomite 
Sashi kumori 
A me mo furanuka 
Kimi wo todomemu 
Furazu to mo 
Ware wa tomaramu 
Imoshi todomeba

(Un tro feble.
Cels ennuvolats. 
Potser plourà. 
Si és així, et quedaràs amb mi?
Encara que no vingui la pluja
seré aquí 
al teu costat.)

(Tanka japonès inclòs al Manyoshu)



Tingues més por de segons quina gent que de la soledat. M'ho dèieu en somnis en un paisatge de manga japonès, un congost de vertigen amb el riu al fons de tot i pedres de pissarra negra. No hi éreu però sí. A dins i al voltant i a través. Hi éreu com hi sou els dies que no us veig perquè el ritme diari se'ns menja la vida, com les tardes que l'atzar ens retroba en cruïlles impossibles o els vespres que una rodanxa de sushi em transporta a un tatami per a tres amb banda sonora i vi blanc i una olor inconfusible d'ametlles dolces. Era negra i fonda la nit que vau venir a calmar-me en somnis. Us havia acomiadat feia tot just un parell d'hores. M'havíeu conegut en els ulls el cansament i la il·lusió (no sé si vau dir il·lusió) i havíem enfilat la conversa amb placidesa, aliens a totes les tempestes. Jo tampoc no sabia que vindria --que apareixeria amb un estol de núvols grisos des de l'oest del meu paisatge més tenebrós i es quedaria una estona a fer-me companyia. No era feble el tro que vaig compartir amb vosaltres aquell vespre damunt la taula del bar, just després del llamp del malson, mentre anaven caient cerveses i m'escoltàveu en silenci. 

Va ploure molt, després. Però sé que encara que no hagués vingut mai la pluja, encara seríeu aquí, al meu costat. 

1 comentari:

Anònim ha dit...



*

hi són encara.
i saber que t'escolten,
amb pluja o sense.

*