Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2014

encara que no vingui la pluja

Imatges
Narukami no sukoshi toyomite  Sashi kumori  A me mo furanuka  Kimi wo todomemu  Furazu to mo  Ware wa tomaramu  Imoshi todomeba (Un tro feble. Cels ennuvolats.  Potser plourà.  Si és així, et quedaràs amb mi? Encara que no vingui la pluja seré aquí  al teu costat.) (Tanka japonès inclòs al Manyoshu ) Tingues més por de segons quina gent que de la soledat. M'ho dèieu en somnis en un paisatge de manga japonès, un congost de vertigen amb el riu al fons de tot i pedres de pissarra negra. No hi éreu però sí. A dins i al voltant i a través. Hi éreu com hi sou els dies que no us veig perquè el ritme diari se'ns menja la vida, com les tardes que l'atzar ens retroba en cruïlles impossibles o els vespres que una rodanxa de sushi em transporta a un tatami per a tres amb banda sonora i vi blanc i una olor inconfusible d'ametlles dolces. Era negra i fonda la nit que vau venir a calmar-me en somnis. Us havia acomiadat feia tot just un parell d'hores. M'

sense

Imatges
(Foto: pluggedmind ) el cap al coixí, més tard del que voldries, i la ment en brut. El dia, la feina, el desig, la por, el vent, els remolins. Saps que passaran pocs segons abans no comencis a sentir-lo. Greu, discontinu, vibrant. A l'infern de l'orella esquerra, només. Com cada nit des de fa quatre mesos. No serris les dents, et dius, i t'adones que ja has fet tard, que vés a saber quanta estona fa que estren ys  les mandíbules al ritme de la sang . Pocs segons i arribarà a tu com arribava la boira al monestir aquells dies de gener, imprevisible però inapel·lable, i no saps si avui voldràs escoltar el que ha vingut a dir-te. L'esperes avui, com cada vespre. I no ve. La ment en brut se t'enreda encara més --pensa en una imatge de silenci, xucla'm els acúfens a besades, t'estim amic que m'ensen yes a dir estimera, l'odi tampoc no forma part del meu vocabulari, t'estim germana que m'escoltes quan em trenco, l'odi em va fer miques un qu

abans no arribi abril

Imatges
Si me preguntas por el dolor de cabeza  no se me ocurrirá confesarte que es del miedo que me da el viento. (del blog Cartografiando el vacío ) Avui m'he recordat del teu vent . Dels arbres que t'amenacen darrere les finestres. Dels vidres que tremolen, del refugi de la cuina i de la mare que t'ensenya a cuinar amb el que trobes pels armaris . He arribat a casa amb desig de recer i l'he trobada tremolant amb els embats del vent, com una criatura espantadissa. A ella també se li havia ficat el fred als ossos. He intentat arrencar-me el meu amb una dutxa molt calenta, gairebé bullint. L'ara i aquí ha durat uns segons. Que difícil no en yorar edredons  que abriguen de debò i arbres benignes darrere les finestres. He pensat en els remolins que esquerden la llera del riu i obren esvorancs per on s'escapen les ganes de viure. En els murs que construïm per fugir dels forats negres. En els nusos de pedres i fulles seques que empresonen  l'aigua del riu gaire

tot aquest soroll

fa tant temps que no et veig que els meus ulls et descobreixen de nou et descobreixen millor Clara Peya "M'és igual si avui plou" (Tot aquest soroll) trepitjar els primers dies de març amb una hora i mitja de concert sostenint-te l'esquena perquè no caiguis. Perquè caminis les hores d'aquest aniversari sense que torni la nàusea i puguis taral·lejar avui les cançons d'ahir, que s'han convertit en cançons de demà i de sempre. Trepitjar març amb dits dintre els meus dits, amb  la teva abraçada, el seu missatge, el vostre somriure. Trepitjar març amb tu de nou, com si res, com si no. I totes les cançons d'abans, també, síl·laba a síl·laba en els meus llavis mentre ella les canta -- vull despertar demà i deixar-te d'estimar --. Que sàpigues el moment exacte en què se m'eriça la pell, i em busquis la mà per dir-me que ets aquí. La tendresa, ja ho vam dir, no és mai massa. Potser no vam dir tendresa. Potser no.