diumenge, 9 de febrer de 2014

si t'atures

Si t'atures al camí
ja no és el teu camí
Anise Koltz, La terra calla (traducció d'Anna Montero)

No t'atures. La tempesta fa callar la terra, però saps que hi és, sota els peus i rere l'ànima, a la vora d'una platja amb un balancí buit que mira al mar. La terra que ets tu i el teu desig i el teu amor i els arbres que et miren rere les finestres. La terra que és la mare que encara sap llegir-te el cor als ulls --Vete, que estás cansada--, i tota la pena que es buida per fi a darrera hora del diumenge, com un miracle. Si t'atures al camí ja no és el teu camí. Un dia vas demanar-li permís per ser --permís per viure, permís per estimar, permís per créixer, permís per equivocar-te, permís per no poder. I et va mirar als ulls del cor i et va dir "Ja ets. Sempre has estat". Ara que ella va marxant, decideixes no aturar-te. T'asseus al balancí buit, damunt l'arena, i comences a desfer nusos. Encara que et sagnin els dits.     

1 comentari:

Anònim ha dit...



*


Desfàs els nusos
que et va desfent la vida,
i els dits et sagnen.

Cada gota, una pedra
que el camí t'assenyala.

*