dilluns, 24 de febrer de 2014

sense fissures


Una tarda a la vora del riu:
ella, com un esclat de murtra rere els joncs,
em mira.
Josep-Ramon Bach, Emilie Kraufort, alumna de primària

Perdre's i tornar-se a trobar, sense tom-tom. Seure al sol davant del mercat de Sabadell, amb una neboda a la falda i tota la pau del món en el somriure de l'altra. Buscar dates per celebrar-ho tot --la seva feina, els diners que arriben quan ja no els esperes, els nostres quaranta que vindran amb el sol i amb les primeres cireres, els moments lúcids de la mare, les retrobades amb les amigues que fa tant de temps que--. Trepitjar encara els paisatges del passat i acceptar el neguit, saber que li podré buscar els ulls entre la gent si sento que trontollo, saber que hi és, i que em fa espai. Perdre's i tornar-se a trobar. Anticipar els petons que em deixaran un rastre de sal i de tendresa a les galtes. Estimar per sempre les migdiades a deshora, i totes les hores blaves. Quedar-me quieta mirant qualsevol riu, qualsevol fil d'aigua que no s'estanqui en nusos tèrbols. Pensar en el pare i la cadireta de tisora a la vora de l'aigua, I tu, ja escrius?, en els malsons que vas abandonar per sempre als galliners de l'altra banda, en la passera de pedres que ja no hi és; i al damunt, com una calcomania, una estona de cel sota el pont trencat, un esquitx immens del teu ara i aquí. Perdre's i tornar-se a trobar, una tarda al riu, un migdia al vent, un capvespre mirant els arbres nus darrere les finestres. I la pau a dins, sense fissures.    

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Podria ser perfectament un apunt de les Tulipes...

Delícia.

delesparaules

Anònim ha dit...



*

I només perdre's
i de nou retrobar-se.
La vida: passeres.

*