diumenge, 16 de febrer de 2014

amb pedres o sense


(Fotografia: Queralt jqmj (CC BY-SA 2.0)

Hem trobat ametllers a banda i banda del camí. He recordat aquell text de Josep Pla que ens va dur a l'aula la professora de vuitè. Jo, que no havia vist mai un ametller florit, aquell dia vaig palpar tots els matisos del blanc. Vaig sentir l'olor dels pètals i vaig imaginar un cel blavíssim darrere les branques atapeïdes de flors. No sé si vaig pensar també una papallona de colors en equilibri damunt d'un pètal. Avui només pensava en arbres que es retallen contra el cel --cel taronja, cel de plom, cel amb núvols que passen ràpid--, i en els ametllers que no vaig arribar a veure l'any passat. Ens ha plogut al cim. Feia fred mentre baixàvem, i he pensat un altre cop en edredons que escalfen de debò --en la tendresa. A la tarda, la mare m'ha dit: "Donde hubo piedras, piedras quedan". I he pensat en les pedretes que encara fan ferides als peus quan m'atreveixo a recuperar paisatges. En el pedregar de diumenge passat, en la llum d'aquest diumenge al matí. I en qui em vol igual un diumenge que un altre, amb pedres i sense.  

1 comentari:

Anònim ha dit...



*

camins de pedres
-de pedres que fereixen,
pedres que guien.
(Tu, que pots fer, de totes,
còdols tendres d'escalf.)

*