dimecres, 5 de febrer de 2014

abraçades





T'estimo del dret i del revés
Els Pets, "Blue Tack"

Una abraçada d'aquelles, li deia. I m'ha vingut al cap una que ens vam fer un vespre sortint del cine, quan tu m'estimaves i jo era prou valenta per transgredir les normes i prou covarda per ser incapaç de moure'm del fangar on m'havia quedat estancada. La clínica on han ingressat la mare és al mateix carrer on ens vam abraçar així encara unes quantes vegades, potser quatre, potser deu. Que curt va ser, i en canvi quant d'amor, quantes ganes de salvar-nos del dolor, quanta por darrere de cada trobada furtiva. Si n'hagués sabut, llavors, d'imaginar un present sense angoixa, sense el des-desig que em girava l'esquena cada vespre, sense el filferro al coll, no m'hauria quedat esperant que els astres m'ajudessin a desencallar-me la vida. No m'haurien fet plorar les cançons de la Bebe que parlaven d'ossos estellats i de dones que es cansen de llençar la tovallola, ni m'hauria perdut pels carrers del Born amb el cap emboirat per l'herba i un desfici malaltís als llavis i a la pell. Si n'hagués sabut, llavors, d'inventar presents que dibuixessin el futur que visc ara, t'hauria agraït encara més aquelles poques estones de treva en què agafava l'aire com els peixos i tornava a creure que hi devia haver algú, en algun lloc, que algun dia voldria estimar cada pam de pell desdenyada. I t'abraçaria avui, si volguessis, com llavors. 

2 comentaris:

Anònim ha dit...

que bonic que escrius

Anònim ha dit...


*

sempre hi és -creu-ho-
aquell amb qui us fondríeu
en l'abraçada.


*