diumenge, 19 de gener de 2014

potser també

y otra vez la primavera que surge de un resquicio
Carlos Chaouen, "Si yo fuera"




passa, com passa tot, i es queden tremolant els vidres de la sala. Han caigut uns quants versos per terra, només. Només això. S'haurien estremit una mica les cortines, si hagués tingut temps de penjar-les. O les copes de vidre per brindar quan vinguis, si en tingués. Passa, com passa tot, i el silenci no és tan dens com havia imaginat. De què serveix tanta por, encara, si puc aixecar els ulls de la pena i demanar que m'agafin els peus. Si els racons devastats es deixen omplir amb somriures. Si les puc veure aparèixer un vespre de dissabte com si sortissin d'un somni i abraçar-les ben fort per comprovar que són reals, i agrair que hi siguin, agrair que siguin. Si puc compartir una cigarreta i saber que quan morim potser recordarem només moments com aquest, tan petits, tan bonics. Si encara em surt dir-li gràcies, com un mantra. Si encara agafo el cotxe i no em reconec en els dies que vaig deixar de conduir, que vaig deixar d'escriure, que vaig deixar de ser. Si puc tornar a agrair. Si hi ets, si hi és, si hi sou. De què serveix, la por, encara. Passarà, potser, també. Potser també.

2 comentaris:

Anònim ha dit...



*

de no saber-ho
saber que tot, tot, passa;
de tant saber-ho.

i d'això an sols viure,
tan sols, això, oblidar-ho.


*

Anònim ha dit...



*

de no saber-ho
saber que tot, tot, passa;
de tant saber-ho.

i d'això tan sols viure,
tan sols, això, oblidar-ho.


*