dijous, 9 de gener de 2014

avui no


L'oncle em va envoltar amb el braç i em va estrènyer contra seu.
(...)
"A la vida hi ha coses que s'han d'acceptar.
Això té molt mala pinta. Sigues valent."
Mai no m'he sentit tan sol.
Kirmen Uribe, "Hi ha una por", a Mentrestant agafa'm la mà


Dir-li No saps com necessitava plorar tot això, i saber que ni ell ni ningú no hauria pogut agafar-te la mà mentrestant. Que aquest abisme és teu i no entén de consol ni de bàlsams. Et rebentaran les costelles i s'obrirà pas el crit a través de la faringe inflamada, i tornaràs a quedar-te a les fosques. Hi deu haver un somriure, també, a l'altra banda d'aquesta tanca. A l'altra banda dels ulls desorientats que miren i no hi veuen, que (ja) no et veuen --i abans miraven i hi veien, et veien. Si no crides no vull, si no crides no puc, demà aquest filferro que ara tot just t'esgarrapa el coll se t'acabarà enfonsant en carn viva. I mentrestant no hi haurà ningú que pugui agafar-te la mà. És teu només aquest abisme que crida el seu nom des de la soledat primigènia, des del cordó umbilical esquinçat amb tisores rovellades. És teu només aquest abisme, aquesta por, aquest vertigen. La crides fluixet moltes vegades, com un mantra. Sola tu amb la seva absència, sola tu amb el seu nom. I no, avui no acceptes, avui no pots, avui no dius, avui no penses. Avui no hi ha ningú que pugui agafar-te la mà mentrestant. 

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Però potser, algú, pot agafar-te els peus perquè no passis tanta por davant l'abisme.

Una abraçada,

delesparaules

Marga Losantos ha dit...

La Montserrat Abelló té un poema que sempre m'ha agradat molt; parla d'abraçades aixoplugadores. Te n'envio una perquè t'acompanyi.

Anònim ha dit...



*

por a l'abisme.
però sempre, quan avances,
una mà s'obre.

*