divendres, 17 de gener de 2014

això també passarà


Això també passarà, dèiem, i saltàvem a peu coix per arribar al cel. Això també passarà, i dient dient anaven passant les hores, i no passava. Dient dient anaven passant els dies, i no passava. I el cel cada cop més lluny, com l'horitzó esborrat per la boira aquell dia que ens vam perdre pel Montsant. És meu, només, el lloc on l'acomiado, el lloc on la perdo, el lloc on la crido, el lloc on li parlo com si encara pogués, com si encara. He deixat Déu darrere la porta, mirant-me. Mirant-nos. No l'he deixat entrar.

Això també passarà. Com tot abans. Com l'enyor, com el desig enfebrat, com la pena, com el fàstic, com la por. Passarà també algun dia. No sé encara amb què ompliré els racons devastats.  


3 comentaris:

Marga Losantos ha dit...

Els racons devastats s'han d'omplir amb coses ben especials: una abraçada càlida, el petó juganer dels nebots, les músiques que t'envien els amics, un cafè compartit en un lloc especial, la llum del capvespre... mira si n'hi ha, de coses :-D

Anònim ha dit...



*

ben buits des d'ara,
els racons que estimes
ens cal omplir-los?
(amb allò que t'hi apropa,
potser, només, tal volta.)

Anònim ha dit...



*
(again)


potser només a peu coix s'arriba al cel.
potser només a peu coix es troba allò que (pensem que) és perdut.
potser només deixaríem entrar déu si anés a peu coix .
potser això només passarà a peu coix.
potser només a peu coix, només anant a peu coix, trobarem el que podria omplir el buit.

*