diumenge, 5 de gener de 2014

agafa'm els peus


No caic, em tiro.
Anna Gual

Agafa'm els peus!, diu de cop i volta la petita, amb els ulls clavats a la pantalla, i em pica amb les manetes a la cuixa, Agafa'm els peus! Ara ja sé que quan diu això és perquè té por però no vol deixar de mirar els dibuixos. Li agafo els peus amb totes dues mans i se li calma tot d'una el neguit del cos. Li miro la boca entreoberta i els ulls esbatanats, fixos en la tempesta de neu de dibuixos animats que l'ha trasbalsada. Agafa'm els peus! vol dir tinc por però no vull anar-me'n, vol dir tinc por però sé que ets a prop i que si hi ets, puc ser-hi jo també. Amb la por empresonada als peus que li sostinc, només queda la fascinació, la meravella, l'adrenalina travessant el seu cosset de nena de dos anys que desperta al món i busca xarxes i conjurs per mirar-lo de cara. Agafa'm els peus!, diu, perquè la por no li és cap vergonya, perquè la sap i no vol permetre que la privi del que la fascina, del que la fa ser viva

Agafa'm els peus, et dic. Que m'he tornat a llençar sense xarxa. Que no he fet cas de cap consell de prudència. Que vull la vida quan se m'obre al davant com una papallona. Agafa'm els peus, que s'hi quedi atrapada la por i només hi hagi lloc per a la tendresa, per a la fascinació, per a la meravella. Agafa'm els peus.   

3 comentaris:

Marga Losantos ha dit...

Que sempre hi hagi algú que t'agafi els peus i al mateix temps et permeti volar.

Carme ha dit...

És preciós!!!

Que sempre ens agafin els peus...

Anònim ha dit...



*

t'hi llences tota.
per dins, la veu secreta:
"no me'ls agafis!"

*