Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2014

l'orgull

Imatges
You've got to get yourself together You've got stuck in a moment And now you can't get out of it U2 "Stuck in a moment" M'he tornat a perdre per les quadrícules de l'Eixample. No sé quant temps feia que no llegia caminant i em fugia el nord pels carrers que van de mar a muntanya, de muntanya a mar, del Llobregat al Besòs i viceversa.  Gairebé em tomba el vent a Josep Tarradellas. No sé quant temps feia que no equivocava el camí per carrers que conec com si els hagués parit.  L'Hospital Clínic, sisplau?  El primer dia que em vaig desorientar tenia el cos i el cap plens de tu. Avui tenia el cor i el cos plens de vent. Quantes novel·les addictives deuen caldre per anestesiar la por? Potser et diria avui  que l'orgull només m'ha servit per sobreviure. Que ha estat el meu motor, la meva benzina, el misto que ha regirat tots els racons fins a rescatar-me el somriure. Que és per això que no el condemno --que és per això que me l&#

potser també

Imatges
y otra vez la primavera que surge de un resquicio Carlos Chaouen , "Si yo fuera" passa, com passa tot, i es queden tremolant els vidres de la sala. Han caigut uns quants versos per terra, només. Només això. S'haurien estremit una mica les cortines, si hagués tingut temps de penjar-les. O les copes de vidre per brindar quan vinguis, si en tingués. Passa, com passa tot, i el silenci no és tan dens com havia imaginat. De què serveix tanta por, encara, si puc aixecar els ulls de la pena i demanar que m 'agafin els peus . Si els racons devastats es deixen omplir amb somriures. Si les puc veure aparèixer un vespre de dissabte com si sortissin d'un somni i abraçar-les ben fort per comprovar que són reals, i agrair que hi siguin, agrair que siguin. Si puc compartir una cigarreta i saber que quan morim potser recordarem només moments com aquest, tan petits, tan bonics. Si encara em surt dir-li gràcies, com un mantra. Si encara agafo el cotxe i no em reconec en el

això també passarà

Imatges
Això també passarà, dèiem, i saltàvem a peu coix per arribar al cel.  Això també passarà, i dient dient anaven passant les hores, i no passava. Dient dient anaven passant els dies, i no passava. I el cel cada cop més llun y, com l'horitzó esborrat per la boira aquell dia que ens vam perdre pel Montsant. És meu, només, el lloc on l'acomiado, el lloc on la perdo, el lloc on la crido, el lloc on li parlo com si encara pogués, com si encara. He deixat Déu darrere la porta, mirant-me. Mirant-nos. No l'he deixat entrar. Això també passarà. Com tot abans. Com l'enyor, com el desig enfebrat, com la pena, com el fàstic, com la por. Passarà també algun dia. No sé encara amb què ompliré els racons devastats.  

que s'hi assembli una mica

Imatges
(Foto: Claudio Sepúlveda Geoffroy ) El cafè dels dissabtes al bar del mercat et recorda que hi tens alguna cosa, dins de l'ànima, que es deu assemblar a la fortalesa. Alguna cosa que fa que no sentis les cames de mantega i el cor de vidre trencadís els dies que la vas a veure. Que no et trobi el dolor travessat al coll quan obres els ulls cada matí des del primer dia que va començar a perdre's. Alguna cosa que té a veure, segur, amb el somriure que és herència d'ella, el mateix que has retrobat i has perdut tantes vegades aquesta dècada que aviat acomiades. Hi deus tenir alguna cosa, dins de l'ànima, que s'assembli una mica a la fortalesa. Que et faci venir ganes encara de sortir del llit els dissabtes per anar a prendre el cafè al bar del mercat i conduir un vespre sense por d'agafar la grip i que soni Chaouen dues-centes vint vegades mentre somies que t'acarona l'esquena i no salta, no salta. Alguna cosa que et torni el desig de sortir a veure

avui no

Imatges
L'oncle em va envoltar amb el braç i em va estrènyer contra seu. (...) "A la vida hi ha coses que s'han d'acceptar. Això té molt mala pinta. Sigues valent." Mai no m'he sentit tan sol. Kirmen Uribe , "Hi ha una por", a Mentrestant agafa'm la mà Dir-li No saps com necessitava plorar tot això , i saber que ni ell ni ningú no hauria pogut agafar-te la mà mentrestant. Que aquest abisme és teu i no entén de consol ni de bàlsams. Et rebentaran les costelles i s'obrirà pas el crit a través de la faringe inflamada, i tornaràs a quedar-te a les fosques. Hi deu haver un somriure, també, a l'altra banda d'aquesta tanca. A l'altra banda dels ulls desorientats que miren i no hi veuen, que (ja) no et veuen --i abans miraven i hi veien, et veien. Si no crides no vull , si no crides no puc , demà aquest filferro que ara tot just t'esgarrapa el coll se t'acabarà enfonsant en carn viva. I mentrestant no hi haurà ningú que pugui

també

- Que vius a Sant Andreu?  - No, ja no hi visc, estic fora de tots els paradisos Alessio Arena , "Una dona que es diu Muntanya" (Bestiari(o) Familiar(e)" També hi deu haver un somriure ,  a l'altra banda d'aquesta tanca. 

els somriures sí

Imatges
I ella em diu, una tarda, tota seriosa, que sí, que ja ho ha viscut tot, que ha estimat i l'han estimada, que ha desitjat i ha estat desitjada. Que és afortunada i que, si no viu res més, ja li estarà bé. Que ja ha viscut tot el que li calia. Eva Llobet, " La matèria dels somnis " La guapura no té mèrit, dèiem ahir, però els somriures sí. Els que recuperem després dels naufragis, els que rescatem dels pous sense fons dels ulls de la mare. Els somriures que reneixen a l'altra banda de la nàusea, els que arrenquen a volar amb una ala trencada. Tenen mèrit els somriures que han sabut saltar per damunt de les tanques del desconcert. Els que s'han obert camí entre els tolls de pena que s'acumulaven a la pell dels pulmons. Els que han travessat deserts i rius d'aigua gelada. Els que eren nostres i ens van fugir per fer créixer un altre. Els somriures que es van estimbar a les parets de casa quan va deixar de ser casa. Els que ni sabies que t'

agafa'm els peus

Imatges
No caic, em tiro. Anna Gual Agafa'm els peus! , diu de cop i volta la petita, amb els ulls clavats a la pantalla, i em pica amb les manetes a la cuixa, Agafa'm els peus! Ara ja sé que quan diu això és perquè té por però no vol deixar de mirar els dibuixos. Li agafo els peus amb totes dues mans i se li calma tot d'una el neguit del cos. Li miro la boca entreoberta i els ulls esbatanats, fixos en la tempesta de neu de dibuixos animats que l'ha trasbalsada.  Agafa'm els peus!  vol dir tinc por però no vull anar-me'n, vol dir tinc por però sé que ets a prop i que si hi ets, puc ser-hi jo també.  Amb la por empresonada als peus que li sostinc, només queda la fascinació, la meravella, l'adrenalina travessant el seu cosset de nena de dos anys que desperta al món i busca xarxes i conjurs per mirar-lo de cara. Agafa'm els peus! , diu, perquè la por no li és cap vergonya, perquè la sap i no vol permetre que la privi del que la fascina, del que la fa