dimecres, 31 de desembre de 2014

si no et retorna a casa


Tot sobra en aquest vers
si no et retorna a casa.
Tan cert, ja ho veus: encara 
escriure és esperar-te.
Mireia Calafell, "Encara", Tantes mudes

escalfo llet de civada en un cassó i me la bec a xarrups per fer-me passar el fred i la pena. Escriure ja no és esperar-te. És retenir-te, tan sols, mentre te'm vas fent sorra engrunada entre els dits. Hi eres tan poquet, avui. M'he demanat on és la vida quan et perdo l'ombra dins el laberint. On és casa, on és la terra que m'arrela i em sosté quan bufen tramuntanades, on són la sang i el desig, la fam i les ganes. T'he deixat anar en un revolt del camí, just quan tornaves a enfilar les escales del cerro i buscaves insistentment les petjades de l'àvia, i me n'he anat no sé on, al vent de l'illa, a les abraçades dels nebots, a la complicitat de la germana, a les moreres despullades a cop de xerrac. Tot sobra en aquest vers si no et retorna a casa. Res del que he escrit no t'ha retornat a casa. Res del que escric no et retorna ja. Em sobra un llibre sencer i em falta la llet de civada que m'escalfaves en un cassó cada vespre perquè m'adormís tranquil·la. Em sobren la pena i el fred, aquesta nit. I totes les paraules que escric per espolsar-les.

dilluns, 29 de desembre de 2014

quan dic que no



Bufa de nord i penses en ella, que es ficava pedres menudes a la butxaca perquè no se l'emportessin les ràfegues imprevistes. I en ella, en el seu vent amenaçador que fa espetegar les branques dels arbres vora la casa i l'obliga a cercar refugi dins la cuina. Ha plogut tota la nit. T'has llevat amb la humitat enganxada als ossos i als pulmons i amb la tramuntana, implacable, espetegant contra els vidres de la finestra. A tu també et fa por el vent, que s'endú les cases de palla i de fusta i obre la porta als llops. Et fa por també, com a elles, com a la petita, que de seguida que bufa un poc ja es busca la caputxa i es tapa fins al nas, no m'agrada el vent, xiscla, mig plorant, i es fica les mans ben endins de les butxaques, com si haguessin d'aguantar-la --potser també hi té pedres que l'aferren a la terra--, i reprèn el pas amb el posat sorrut i més decisió encara. quan dic no és que no, i quan dic que sí, és que sí, et va dir ahir, de cop i volta, sense venir a tomb. I tu vas pensar que així no se l'enduria mai cap mal oratge, que cap llop no entraria mai a la seva caseta de fusta i palla. I vas respirar un poc. Avui, abans de tornar a la ciutat, assajaràs algun conjur que calmi les ventades i tanqui les xemeneies i les portes als llops afamats.

diumenge, 28 de desembre de 2014

a pensar París igualment

He trobat Déu 
sota el presseguer del pati.
Sostenia amb una mà
l'escaleta de fusta
repenjada al tronc.

Somreia, crec.

Avui tampoc no m'hi he atrevit.

"La casa dalt de l'arbre", I Déu en algun lloc



no em vaig atrevir mai a pujar a la casa de dalt de tot de l'arbre, ni a llençar-me amb la tirolina del pati de l'Esplai després d'haver fet esperar una bona estona la llarga filera de nens que s'esperaven. Tampoc no vaig gosar demanar a l'escola que volia jugar a futbol encara que no hi hagués equip de nenes, ni dir-li a la monitora dels cabells rinxolats que hi havia moltes nits que somiava amb els seus ulls verds i el seu somriure. No em vaig atrevir a dir no quan em calia dir no. A tancar la porta i sortir a la intempèrie quan a casa s'acabava de fer miques tot el que jo havia estat, tot el que era. A dir-li de paraula el que vaig escriure a la barra del seu bar una nit estranya de fred i lluna plena. A travessar l'oceà per esborrar per sempre les empremtes d'un enyor que no era només meu però que havia carregat damunt de les espatlles durant tres quartes parts de la vida. A viatjar a París quan ja havia perdut del tot l'oportunitat d'anar-hi amb tu. 

em vaig atrevir a escriure. A tornar als llocs que m'espanten. A llençar-me de peus de la roca més alta del gorg. A travessar les tramuntanades que esveren les entranyes i fan rodar el cap a deshora. A dir-li-ho tot. A pensar París igualment. I a pujar a la caseta de l'arbre de l'hortal, que no s'enfila tan amunt.   

dissabte, 27 de desembre de 2014

només perquè les vegis tu

passa lenta la tarda
entre els pollancres del crepuscle.
convoque els mots i els silencis
i al llarg del poema
s’esmuny la paraula fosca,
la paraula que només es pot dir
a frec de llavis.
parla’m. digues:
el meu silenci
és un riu d’aigües fosques
cap a tu. 
(...)
Anna Montero



Fotografio cada racó dels camins sabuts de l'illa només perquè els vegis tu, que no hi ets, que et voldria, que et faria l'amor cada vespre si fossis aquí. No aprenc, ja ho veus, a fer anar la vida sense condicionals, i desaprenc tossudament a demanar poc. Torno a voler-te cada matí com si fossin possibles els esmorzars amb tu sota aquest porxo i les passejades en bicicleta a la vora del mar. Torno a voler-te cada vespre mentre els nebots juguen i la germana surt amb mi a fumar una cigarreta i a acompanyar-me els neguits. Et vull i dolc i mentrestant t'envio versos que no són meus perquè no trobo encara les paraules del desig, les paraules de l'amor --perquè m'estic avesant a moure'm entre silencis espessos i adverbis abusius, entre frases a mig dir i apòstrofs en suspens que volen dir-ho tot. el meu silenci és un riu d'aigües fosques cap a tu. (S'han acabat els dies de sol aquí. Ha plogut un poc però ara fa una treva. Demà plourà i t'enyoraré un poquet més. Encara no hauré après a dir-t'ho sense repetir-me. Faré fotos de la pluja rere els vidres només perquè la vegis tu.)

divendres, 26 de desembre de 2014

i amb el que no



per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Va ser el que vaig triar.
* * * *
Per parlar de l'amor del present cal parlar de l'amor del passat.
Marilia Samper, L'ombra al meu costat


els vam trencar tots. Els ous, vull dir. Per fer la truita. I des que no hi ets, no sé dir-te si el que en va sortir després van ser uns ous remenats o si se'm va cremar l'invent a la paella. Menjo sopes, en tot cas, encara amb el record recent d'una abraçada, Fes-me el favor de ser feliç, i sec amb la germana al porxo de l'hortal com aquell vespre d'estiu vaig seure amb tu, i ella em posa emplastres de trementina damunt del txakra del cor. No hi ha judicis sumaríssims amb condicionals eterns, no hi ha imperatius impacients ni odioses perífrasis d'obligació. Hi ha un lloc per a mi en la seva vida, amb tot el que puc donar i amb el que no. Sobretot, potser, amb el que no --amb les ferides que no tanquen, amb l'enyor de tu, amb totes les closques dels ous trencats a la vora del plat, mentre menjo sopes.    

dilluns, 22 de desembre de 2014

salvar-se

Ibar Ricardo Morgado

per fer la truita, em deies, s'han de trencar els ous. No volies salvar-te ni que et salvessin. M'ho deies sovint, i de vegades pensava, què vols que et digui, vols dir que cal. Les ferides primeres cremaven tant que estava convençuda que no seria capaç de suportar-ne cap altra --emplastre sobre emplastre sobre emplastre. Però tu insisties, per fer la truita s'han de trencar els ous, i jo, que no volia tornar a trencar-me per dintre, et mirava i sabia que un dia ens diríem adéu i hauria d'arreplegar-me els trossos. Que no vingui ningú a vendre't fórmules màgiques, kàrmiques, analítiques, còsmiques, per salvar-te, Sò. I jo et deia que sí però de dins era que no, o a mitges, què vols que et digui, vols dir que cal. I aquí em tens, un desembre més, amb la mateixa convicció teva, vivint-ho, sentint-ho, ficant-m'hi fins al moll de l'os, travessant-ho, sent-hi. Ja ho veus. Després de tu, no m'ha tornat a fer por cap trencadissa. I a la vida, ja vam dir-ho, no hi hem vingut a passar-hi de puntetes.   

  

diumenge, 21 de desembre de 2014

tot a lloc

Foto: Rosa Carbó

Tinc a les mans tota l'aigua d'ahir,
tots els arbres d'avui.
I Déu en algun lloc

tornar lentament i suau
com si mai no haguérem marxat
Anna Montero, Serenitat de cercles

Tornar a les fulles verdes contra la boira, a les branques dels arbres retallades en el cel. Tornar a l'illa, a la casa amb barreres de fusta a l'entrada on un dia vas imaginar que hi podies morir --que hi podies néixer. Tornar als esmorzars al balcó, al sol d'hivern. Tornar a la mare --te quiero mucho, poquito, nada--, sense dolor. Tornar al cos com qui recompon un gerro trencat perquè no vol llençar-lo encara, perquè prefereix aprendre a estimar-ne les esquerdes, els pedaços que ja no encaixaran mai més de manera perfecta --perquè el vol, simplement, perquè és seu. Tornar al nus reconcentrat del teu desig, l'ou de fusta que tanques ben fort dins del puny i amagues darrere l'esquena. Tornar, deia la poeta, com si mai no haguéssim marxat. I trobar-ho tot a lloc.

divendres, 19 de desembre de 2014

seguim

Jedediah Laub-Klein

i aquest cop els comiats són una porta oberta de bat a bat, amb tot el sol a dins de casa i un balancí al porxo. Darrere hi ha els llibres, i un projecte que estimes des que el vas veure néixer, i unes companyes inoblidables. On ets ara, no es desmunten a trossos ni els envans ni les teulades, ni s'escrostona el guix de les parets, i la barana del balcó torna a sostenir-te. Al davant, no hi ha ni deserts ni oceans infinits per travessar. Aquest cop hi ha agraïment, miracle, regals, rumbes i desig, amor a les puntes dels dits, equilibris il·lusionats damunt les cordes fluixes de la vida. Avui no hi ha vertigen, no hi ha buit, no hi ha pànic. Hi ha el cor, que et duu de dret a les aules, de dret al nucli del teu desig, de dret a la textura gairebé tangible dels teus somnis. En la vida hay que saber estar, et deien avui, que la vida ya sabemos cómo es. I seguim. Seguim.

dijous, 18 de desembre de 2014

encara més quan no estimes


plorar, potser, pel jo perdut, per l'ànima
perduda i enyorada d'aquest cos,
que es sap vençuda.
"Cos meu", Non si male nunc

cinc minuts més tard
comença el drama d'estimar.
I no saps què és més verge:
si el teu cos
o el teu cor
perquè els dos et fan mal.
Cèlia Nolla

tots dos, deia ella. Quan estimes. I ara penses, encara més quan no estimes. Que el cos cal preservar-lo perquè no acabi esquitxant de fang brut tots els racons de l'ànima. Cal assumir-lo com és --com l'han fet--, petit, desconfiat, sensible, que no pot exposar-se. Que necessita un espai segur. Que demana que el coneguin, que l'acceptin, que s'arrisquin a la vacil·lació i al desconcert les primeres vegades que s'hi acostin. Que no el qüestionin. Que no perdin la paciència. Que l'estimin, suposo. Encara que sigui la primera i l'última vegada que s'hi passegen.

Que no se't quedi descol·locat. Estrany. Trist. Que el desig del començament no es faci miques amb la primera envestida. Que no sigui massa tard quan posis el límit. Que no se't ressenti el cos, a desgrat teu, a desgrat seu. Que no tornin les ganes de plorar per tu, de plorar per ell --pel teu cos hipersensible que no sempre ha sabut sortir endavant, que ja no sap tirar-se sense xarxa. Plorar, potser, pel jo perdut, per l'ànima perduda i enyorada d'aquest cos, que es sap vençudaPel record de qui sí sap acaronar-lo i respectar-lo, amb qui sí que vols fer l'amor, amb qui vols dormir, a qui vols acotxar, acaronar, besar. Que a desgrat teu, a desgrat seu --de l'ànima, del cos--, ja no hi ha res aquí que sigui verge. 



dimecres, 17 de desembre de 2014

I Déu, potser, en algun lloc



Amigues, amics,
Avui, després de mesos d’espera, hem tingut molt bones notícies de Serveis Socials. Estic emocionada i no puc deixar d'agrair-vos tot el suport que ens heu donat, a mi i a la meva família, en tot el procés que hem viscut els darrers anys, directament o indirectament, presents de cos o d'esperit, des de l'altra banda de l'oceà o des d'enllà dels Pirineus, des del País Valencià i des de tots els racons del Maresme, el Vallès i anar sumant. Gràcies per l'amor, per la companyia, per les abraçades. Gràcies pel Reiki, per les passejades, pels correus electrònics, per les trucades. Gràcies per escoltar-me(-nos), per llegir-me(-nos), per ajudar-me(-nos) quan els problemes pràctics semblaven irresolubles. Gràcies per les escapades a Arbúcies, per les escapades a Tolosa, per les escapades al Montseny, per les escapades al mar. Gràcies pels relats de lesbianes amb final feliç, per les Festes Feministes que ens empoderen, gràcies pels versos i la música que heu volgut compartir amb mi, amb nosaltres. Gràcies pels arbres darrere de les finestres. Gràcies a la bruixeta de capçalera (el millor wifi esotèric del món!), a les companyes de feina que fins l’últim dia m’han demostrat la seva estima, gràcies a la meva Thelma particular, a les princeses cavaller que agafeu el relleu i canviareu el món. Gràcies al meu oracle (et vaig fent el monument!), a la poeta fotògrafa que m'amoroseix els matins amb petites píndoles de bellesa, als àngels de la guarda que m'arreglen els desperfectes de la casa i de l'ànima. Gràcies a l’amic que guarda l’Àguila Negra i el xèrif Carson a la butxaca i amoroseix la quotidianitat grisa amb versos i fotografies capaces d’il·luminar els dilluns més grisos. Gràcies a l’Anònim que em deixa haikus perfectes al blog, al poeta que troba les paraules que a mi m’han faltat alguns dies de desànim ("te miro y me duele el arco de tu espalda"), a la poeta que ho diu tot amb quatre versos ("Vindré demà / i serà massa tard / per a totes les coses / que avui tampoc t'he dit"). A l'amiga que em porta de farra quan cal una farra. Als bons amics i amigues de Menorca, que sempre han acollit la mare amb tanta tendresa. A la companya que s'escapa a buscar-me Rescue perquè em retorni el somriure, i a la que no em deixa mai sola (mai, mai, mai).


Avui he pensat en tots vosaltres, en totes vosaltres.


Bona vida a tothom!

dijous, 11 de desembre de 2014

de carn i de sang

Aminimanda
Vecino Dios, si a veces te molesto
con duros golpes en las noches largas,
es porque apenas te oigo respirar
y sé que siempre estás solo en tu cuarto.
(...)
R. M. Rilke, El libro de las horas 



  








hauries escollit la casa de fusta, i el llop hauria bufat i bufat i bufat, i al capdavall l'hauria fet caure a terra. I tu hauries fugit bosc endins i n'hauries construït una altra, també de fusta. Sempre de fusta. Encara que hagués de tornar el llop. Perquè la palla se't fica dins la roba i et fa ferides petites a la pell de les mans. Perquè els maons són freds i et fan encara més costa amunt aquests hiverns sense mare. Hauries tornat a escollir una casa de fusta, amb un envà prim entre les dues cambres, per escoltar el so buit que fan de nou els teus cops amb els artells --un, dos, tres, cinc-- i el silenci de després, sense aire, i la resposta --un, dos, tres, cinc--, un sóc aquí, un hi seré sempre. Que la família, diuen alguns, és la que escollim, no la que ens ve donada. Però jo he escollit el que m'ha estat donat. T'he escollit a tu, germà de carn i de sang, que respons sempre als meus tocs des de l'altra banda de la paret. A ell, que té encara als ulls el desconcert del nen immigrant. A ella, que té tota la força de l'àvia i riu sense reserves i m'acull el neguit quan l'aire no m'arriba als pulmons. Us he escollit a vosaltres perquè sé que estimeu malgrat tot la meva casa indecisa i fràgil. I que si mai torna a bufar el llop, trobareu els camins del bosc que porten al meu refugi.

dimarts, 9 de desembre de 2014

i ens tornarem a besar

Daniel Ochoa de Olza (El País, 09.12.14)
ens besarem i ens tornarem a besar. Als burger kings, als carrers que envolten les catedrals, a les avingudes de totes les ciutats. Ens besarem i ens tornarem a besar, sota els ponts antics, darrere les persianes, davant del portal de casa, damunt de les teulades. Ens besarem a dins dels cotxes i fora dels armaris, a la terrassa d'un edifici d'oficines i vora les màquines de cafè, a l'infern dels suburbis i al cor d'un bosc nevat, de cara al mar i d'esquena a les muntanyes. Ens besarem perquè sí, perquè també, perquè abans no podíem, perquè podem avui, perquè volem poder demà. Ens besarem i ens tornarem a besar, amb gust de tabac i sucre entre les dents, amb llavis tallats, llengües amb pírcings, genives vermelles i galtes esblanqueïdes. Ens besarem amb amor i amb desig, amb amor solament, únicament amb desig, amb ganes de jugar i amb ganes de riure, ens besarem perquè sí i perquè també, perquè ahir no, perquè demà segur, perquè volem tenir-nos els ulls a prop, els cossos a prop, l'amor a prop. Ens besarem, ens besarem, ens besarem. I ens tornarem a besar.  


dilluns, 8 de desembre de 2014

vermella


no hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió
"Con la frente marchita", J. Sabina

qui t'ho havia de dir, que aquell vespre veuries sortir la lluna plena al mar per primera vegada a la vida. Ni hi havies pensat, que a la teva ciutat la lluna sortia darrere del mar. Tampoc no sabies que podia ser tan vermella, tan rabiosa, tan salvatge. Us vau quedar mirant-la molta estona, gairebé sense respirar. Ella potser tampoc no havia vist mai sortir la lluna plena grossa i vermella darrere el mar d'una ciutat. A tu gairebé et va fer nosa el miracle. Si no hagués estat per la lluna, l'hauries besada allà mateix, a les roques de l'espigó. Tan a la vora l'una de l'altra, tanta estona, i tan aferrades encara a les paraules que distreien del desig. Tenia la veu trencada i el riure fàcil, i feia olor d'espígol i de llenya, de muntanya, de vida lliure --de tot el que tu anhelaves les tardes d'hivern ventoses i fredes vora la mar bruta de la teva ciutat. L'hauries besada allà mateix, abans que acabés la frase següent. Però va sortir la lluna, vermella i grossa, com un somni antic. I el bes que no us vau fer es va quedar damunt la sorra, mort de fred, esperant que algun dia tornéssiu a buscar-lo. 

divendres, 5 de desembre de 2014

eucaristia

kaboompics

Avui m'he acabat el licor que vas regalar-me abans de l'estiu. La resta, l'he compartida únicament amb persones que estimo com a mínim tant com a tu, i només en moments molt especials, com correspon als beuratges exquisits que es regalen amb amor. Els dos o tres dits que quedaven els havia reservat per a mi. Per a alguna nit com aquesta, de silenci a les habitacions de casa, de lluna gairebé plena al balcó, d'endreça i retrobament amb els espais i amb la soledat benvinguda i ben-volguda. Una nit de festa a fora i recolliment a dins, no programada, un nit que sabia que vindria a trobar-me com em vénen a trobar darrerament les coses importants. Una nit perfecta per al ritual de l'agraïment. L'altar, avui, és el marbre de la cuina. El calze, un gotet per beure te verd amb menta que algú em va dur del Marroc. El líquid groc, la sang que em batega amb dolor i dolçor a parts iguals cada vegada que et penso. He brindat per tu, amb tu i en tu, per les abraçades que arrepleguen totes les peces, pel desig i per les ferides, per la culpa i per l'amor, per l'escalfor dolça que se m'encén al pit cada cop que em véns al cor, per aquesta necessitat gairebé física que no et faltin mai les abraçades que ho recomponen tot.  

dimarts, 2 de desembre de 2014

fidelitats



Only know you've been high when you're feeling low
Only hate the road when you're missing home
Only know you love her when you let her go
Passenger, "Let her go"

Ens busquem per tota la ciutat quan ens sentim soles. Coincidim sovint --la soledat deu ser el terme invariable de totes les equacions quotidianes. Ni tu ets la Maga passejant abstreta pel Pont des Arts ni jo sóc qui ve a trobar-te com si fos tan natural que apareguis sense haver-nos citat abans, però quan et telefono em dius simplement que sí, i en aquell moment podria posar un cadenat a la barana del pont amb els nostres noms gravats en plata. ¿Quina altra cosa pot voler dir la fidelitat, més enllà d'aquest Sí, vinc, més enllà de tots els meus Sí, vine? Ens sabem de memòria el cos i ens el respirem des de tots els angles sense els dubtes de la primera vegada. T’estimo perquè em fas sentir una mica menys sola. M’estimes perquè hi sóc quan et sents sola. Som aquí, simplement, sense la por dels paisatges inexplorats, sense la càrrega feixuga de les expectatives. Hem deixat darrere la porta tots els amors que no hem après a deixar anar. No fem cap pregunta. No et demano la passió que tampoc no puc donar-te. Estimo el teu cos llarg i blanc i la teva olor antiga d'ametlles dolces, la teva petita soledat perenne. Tu estimes el meu cor cansat i el meu somriure d'avui, de nena trista. T'estimo perquè em fas sentir una mica menys sola. M'estimes perquè hi sóc quan et sents sola. No ens calen cadenats a la reixa de cap pont. Demà tornarem a passejar pels carrers com si no haguéssim existit mai. I ens tornarem a buscar, qualsevol vespre de tardor, la propera vegada que a alguna de les dues se li apagui un somni.





dimecres, 26 de novembre de 2014

i totes les dones fortes


tornes a cuinar, aquest vespre, però avui no és per buidar el cap i el cor, avui és per omplir-los, perquè vessin, perquè et tornin a bategar les ganes sota la pell. T'han dit que vénen a sopar, que es queden encara uns dies, i no vols pensar que aviat tornaran a l'illa i els trobaràs a faltar tant. Només penses que arribaran d'aquí a mitja hora, d'aquí a una hora, d'aquí a dues, i encens fogons i remenes calaixos i rescates ingredients impossibles de l'infern de la nevera. La cuina, avui, no és un refugi. És una terrassa immensa amb vistes al mar on hi cap tot el que et fa --les abraçades dels nebots, la mà de la menuda que t'aferra un dit i saps que ja no podràs deixar-la anar mai, la força de la germana, els globus de colors, un pastís de xocolata i taronja a punt de cremar-se al forn. I alguna tristesa petita a les butxaques, i les finestres que s'obren després que es tanquin totes les portes, i totes les dones fortes que t'acompanyen.

dijous, 20 de novembre de 2014

en silenci


No vull viure en condicionals. 

No vull que la música em giri l'esquena

i no poder passejar descalça damunt del pentagrama. 

Escric endins, avui. A la rebotiga. 

En silenci.

dimecres, 19 de novembre de 2014

com una ferida lletja

Webvilla
Cuando estoy en la cocina, cocino;
cuando estoy con las gallinas, gallino.
Teresa d'Àvila


Per buidar el cap i el cor et tanques a la cuina i prepares carmanyoles amb el que trobes pels armaris. Tot tallat ben petit. L'Univers concentrat en la fulla esmolada del ganivet i la tristesa a les butxaques, feta engrunes. Sense música, aquest vespre. Silenci a fora i a dins. Ca nostra és dins teu, t'han dit avui, i ara et preguntes si sota la pell, si darrere les costelles, si en cadascun dels músculs que se't tensen aquests dies per contenir el desig obert en canal com una ferida lletja. El ganivet entre els dits i la por ancestral del tall irremeiable, de la carn esberlada i la pell marcada per sempre. Mai més la mateixa. Com tu, penses, que ja no ets aquella noia que es deixava pintar l'esquena amb partitures de Pink Floyd perquè encara no saltava, encara no moria per sempre a la carícia i al tacte. Que regalaves tendresa a canvi de desig --que no sabies d'aquest desig d'avui, tan teu, tan de dins. Que t'enfilaves escorpins a les espatlles i tornaves a morir una mica enmig del riu quan arribava la fiblada inevitable. Que estimaves les cicatrius alienes i no sabies gaire com cuidar les teves. Amagues els dits endins i talles la ceba a poc a poc, com si caminessis damunt d'una corda fluixa. No tens la pell per a més esquerdes, no tens el cos per tirar-te al buit sense xarxa. Espetega l'oli al fons de l'olla. Encara et fan més pànic les cremades. I ara no saps què faràs amb el desig que has desat als armaris que acabes de buidar.

algú que t'arreli

José María Cuéllar

la intempèrie és una plaça deserta un vespre d'hivern
i tu, la casa que estimo,
tancada amb pany i clau.
"Intempèrie", Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia

El tercer dia, un refugi breu però suficient --demaneu i se us donarà. Les amigues amb la farmaciola, que no fallen mai. Sempre n'hi ha alguna de guàrdia. No saps encara per què t'ha fet un nus aquesta frase, algú que t'arreli, potser et moriràs i no trobaràs mai la manera d'arrelar-te, com pots esperar d'algú que ho faci per tu. I en canvi un vespre d'estiu vas sentir que eres capaç de donar-ho tot, absolutament tot, fins les arrels. Que podries estimar-la sempre. Te'n recordes? Te n'hauries anat amb ella on fos que la duguessin els seus somnis, les seves ganes, el seu voler. N'hauries tingut prou que no perdés mai la llum dels ulls, el somriure entremaliat, aquella manera de riure. Algú que t'arreli, ha dit l'amiga, i tu has recordat tres cases amb les portes tancades i llum darrere les cortines, i el teu cos cansat al mig de la plaça deserta, damunt de les llambordes. I en canvi aquell vespre d'estiu la miraves i pensaves que no t'importava arrencar-te les poques arrels que has anat inventant tots aquests anys --els carrers del teu barri, aquest pis amb lluna i balcó, el pi del casal d'avis-- per seguir-la on fos, si ella volgués, si hagués volgut, si. Et tornen a cremar tots els condicionals a les mans, i el present és solament un vespre fred de tardor i unes paraules amigues que t'acotxen i et són bàlsam i carícia. T'arreles a aquest amor que al capdavall et fa un poquet millor, un poquet més desaferrada de tu, un poquet més generosa. I també un poquet més vella, més cansada, més trista. Almenys avui, almenys aquesta nit, almenys aquest novembre.

dilluns, 17 de novembre de 2014

un poc de refugi

Amanda Sandlin
trobar la sortida
no deu ser tan important com et penses
I Déu en algun lloc

has pujat fins aquí dalt amb l'esperança que albiraries el refugi. Però només hi ha una altra vall nua i encara un altre cim al fons, una baula més d'aquesta cadena de muntanyes que sembla que no hagi d'acabar-se mai. Potser val més que no s'acabi. Probablement no vols que s'acabi. Però agrairies, aquesta nit, un poc de refugi. Mitja teulada, ni que fos, i un tros de paret que aturés el vent. Una manta suau d'aquelles que pesen tant, i una bossa d'aigua calenta. Guants de llana amb dits i un miracle de brou bullint entre les mans. Has tornat a dormir abraçada al coixí --no ho diguis a ningú-- i has fugit dels versos perquè avui no podies suportar que et remenessin gaire l'ànima. T'has tancat a la cuina a pelar patates i a fer bullir bledes i a buidar la ment, que no deixa de ser una mica com buidar el cor. I has fet un altre esforç per enfilar-te a l'enèsim cim, i només hi havia una altra vall pelada, i encara un altre pic al fons, una baula més d'aquesta cadena que se t'està rovellant a les mans. I cada cop més fam. I cada cop més fred. I el refugi a les ganes soterrades sota la pell.


dissabte, 15 de novembre de 2014

mentre no acabis de caure del tot

Stefan Gessert
Em tornes a reconèixer per la veu i tot seguit t'enfiles per viaranys inaccessibles. Valparaíso, tornes a dir, i el cerro, i dónde está tu abuela. Avui em fan menys mal els teus laberints. Penso en ella, que un dia va dir-me Conta-li coses, i et vaig contant, mentre mig t'adorms i mig m'escoltes i no. I se m'acut que en la vida que a vegades imagino que podries tenir si no fos que un dia vas començar a anar-te'n, jo no estaria com estic ara, explicant-te que el desig, que la tendresa, que la por. Que no m'asseuria un vespre de tardor amb tu a dir-te que l'enyor, que la gratitud, que la dificultat d'anar soterrant les ganes sota la pell. Que potser ni m'hauria atrevit a contar-te mai que ella, que elles, que des de sempre. Que potser encara em somiaries nòvios i fills, una casa al camp i algun gos fidel o un gat amorós, i jo faria mutis per la porta del menjador. Si no fossis qui ets ara, no estaria explicant-te que les retrobades, que els missatges inesperats a la bústia de veu, que les casualitats no casuals i el vertigen en espiral a la boca de l'estómac. Que el malson. Que la por. Que la força. Que fan menys mal avui els laberints per on te'm perds. Que seguiré contant-te coses, demà i demà-passat, mentre no acabis de caure del tot.

dilluns, 10 de novembre de 2014

en cap de les dues

Shayna Hobbs
t'han escollit un nom que llisca quan el dius i que sosté en només tres lletres la suavitat i la dolçor que van acompanyar-te el dia que vas néixer. Miro com dorms en el cotxet, tranquil·la i confiada, i recordo la teva mare el dia que va parlar-nos del desig de tenir-te. Sense venir a tomb, sense que respongués a cap pregunta o a cap interpel·lació --sense voler, doncs, convèncer ningú, parlant simplement des d'ella, des del seu voler, perquè sí, per compartir-lo--, va començar a explicar-nos el que la movia a esperar-te, a crear-te, a parir-te. El que l'empenyia, des del cor de les entranyes, a buscar-te, tot i que fos difícil, tot i que li cremessin encara al cos dues cicatrius traumàtiques i a l'ànima la pena i la ràbia per la violència obstètrica. Parlava, ella, de tu, sense conèixe't encara, i li vessava pertot el desig, el sentit profund del seu voler, el sentit profund de la seva opció de vida ara i aquí. I jo, que l'escoltava envoltada dels nebots que aquests dies m'omplen la casa de riures i enrabiades, de plors i de jocs, de petons i de bons dies arrapats a les cames, jo que defensaria aquests menuts amb el zel d'una lleona si mai ningú s'atrevís a fer-los mal, jo que vaig veure néixer en una habitació de casa la petita que ara dorm al bressol i m'aferra el dit índex amb la seva mà minúscula, jo que sé que me'ls estimaré tots ja per sempre, escoltava la germana i li reconeixia el voler, el desig, l'experiència, perquè era autèntica, perquè era la seva; i sabia, al mateix temps, que no era la meva. Que jo mai no he pogut parlar així perquè mai no ho he sentit. I que la capacitat d'estimar, el desig immens de donar, no era absent en cap de les dues.   

diumenge, 9 de novembre de 2014

però sempre

Volkan Olmez

no es necesario que echemos de menos algo para que nos falte
María Zambrano, Esencia y hermosura


no escric mai per dir que no et trobo a faltar. Que travesso dies, setmanes, de vegades mesos, d'esquena a tu. Que no em véns al cap quan arriben notícies inesperades que obren horitzons nous i m'esclata a dins la il·lusió de celebrar-les, d'obrir una ampolla de vi negre i brindar amb llavis humits i pupil·les brillants. Que no em surt d'escriure't quan arribo a temps de veure néixer la neboda en una habitació de casa, quan m'atreveixo a bressar-la sense por que se'm trenqui a les mans com si fos de vidre i correria a escampar la notícia pels carrers del barri. No escric mai per dir que de vegades, potser més últimament, ja no em véns al cap --ja no em véns al cor-- quan la mare em reconeix la veu i torno a casa sense entendre res del que em passa per dins. Quan retrobo el desig en un cos que no és el teu i torno a tremolar damunt la pell i sota la pell, i se'm perd l'aire fins que em perdo jo i em batega el crit contra les finestres. Quan celebro la vida i l'amor amb les amigues i sé que hi són, que hi sóc, que ens cuidem, i que seria fàcil dir que per sempre. No escric per dir que no penso en tu quan em llevo avui i diposito una papereta en una urna i penso en la mare, en l'amic mort, en les batalles que han deixat cicatrius i pèrdues humanes pel camí. Que alguns dies, fins i tot, escolto Silvio i a la segona nota has fet mutis per l'esquerra. Que hi ha tants moments, tantes llàgrimes i tants somriures que no et trobo a faltar.

però que sempre --sempre-- em faltes.

dissabte, 8 de novembre de 2014

a l'infinit


passe el que passe recorda respirar
Feliu Ventura

em quedaré a la vora de qui estimi malgrat tot l'animalet espantat que m'habita l'esquena
La vida té vida pròpia


cau una sola gota i els cercles concèntrics tendeixen a l'infinit. Tornes a comptar-los, com quan eres petita i llençaves pedres al riu. Les anelles de l'aigua et xuclaven les pupil·les i et perdies el moment exacte en què t'arrossegaven i et fonies amb la superfície líquida i deixaves de ser-hi, de ser. Uns instants de no-res, uns segons eterns de buidor. La ment en blanc. El cos en blanc. Sense dolor. Sense desig. Sense fàstic. Sense por. La vida uns instants en suspens per sobreviure-la, per suportar-la, per reprendre-la de nou en el mateix lloc on vas deixar-la. Amb ales trencades o pulmons foradats. Cau una sola gota avui també i tornes a comptar les anelles fins que els nombres se t'esborren i tornes a ser una sola amb l'aigua, i la vida es queda quieta una estona, com si no fos, com si no hagués estat mai. 

Algú fa botar un còdol pla damunt la superfície de l'aigua i se t'emporta l'ànima d'una estrebada. Emprens el camí de retorn, que fa mal als ossos i a la carn. Però avui pots cridar. I la vida, que també tendeix a l'infinit, no t'ha rebut mai amb cap retret.   

diumenge, 2 de novembre de 2014

no-fam


Foto: F. Antolín Hernández

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.
Montserrat Abelló

Quan tornis a casa,
imagina el desig
com una pregunta immensa.
"Paraules (II)", I Déu en algun lloc

passeges els dubtes i el desig pels carrers inhòspits que et porten a casa. Nusos viaris, tanques, descampats, obres interminables. La mà a la butxaca estrenyent les claus. Els cinc sentits en alerta i al mateix temps les ganes de caminar tranquil·la, de no haver-hi de pensar cada vegada. Passeges el desig, el dubte etern, i recordes la fam que te'l feia present tothora. La fam que et recordava que hi havia alguna cosa al món que et semblava que podies controlar. La voldries ara, que fa massa dies que se n'ha anat al mateix ritme que et fugia l'aire. Voldries la fam rugint-te a l'estómac per recordar-te les ganes d'omplir-te de vida --de plaer, de bellesa, de vertigen. Passeges el desig, que avui et passa només per la pell, pel record, per les ganes del que encara no, del que potser mai, i se't fa tan estranl'estómac quiet, que no es queixa, que sembla que dorm, que abalteix les ganes de desencallar els peus del fang, d'inventar paisatges nous, de re-crear impossibles. La fam absent et recorda que és temps d'espera, de quietud, de silenci. De travessar deserts encara que a estones et sembli albirar un oasi. El desig d'avui camina coix, encara, sense la fam. El passeges pels carrers lletjos i t'hi aferres una mica. És l'únic que tens, al capdavall. L'únic que hi ha aquest vespre de novembre. I les mans que estrenyen les claus a la butxaca, i el fred, i aquesta mica de por, i el soroll sord del tramvia, que se t'endú un instant el pensament, i aquest passejar lent d'avui, que no fa fressa. 

dissabte, 1 de novembre de 2014

i no fa durícia

Foto: Manuel Conde

Que no el toqui ningú (més)
el teu múscul menut i tremolós.
Que ningú gosi esquitxar amb aigua bullent
la membrana escaldada.
"El teu múscul preciós", I Déu en algun lloc


Un camp de mines, deies fa uns anys. Tu tan tranquil·la, i de cop un gest, un comentari, un nom, i el malson aterrava com un cap de fibló allà on fossis. A l'autobús, a la cua del súper, a taula un diumenge al migdia amb la família, en una cala petita i còmplice a darrera hora d'un capvespre d'estiu. Un camp de mines. Fins quan. Fins on. Passarà, dius avui. Però la cama se't dispara sota la taula i no pots marxar encara perquè no t'aguantaries dreta. Passarà, com passa tot, però la cremor al pit un altre cop, com si tu no fossis ja tota una altra, com si no estiguessis ara i aquí amb l'aire gairebé recuperat als bronquis i tot el que t'ha fet, tot el que ets, aquesta que estima i desitja i viu sense por d'estimbar-se. Passarà, tornes a dir, i encara més: hi és, i crema, aigua bullent a la membrana escaldada, i no fa durícia. I ja no et val fugir, ni mirar cap a una altra banda, ni evitar paisatges i deixar passar els anys per si arreglen tot sols alguna cosa, ni renunciar als llocs que també t'han vist créixer. Hi és, dius avui, i ho acceptes, i t'hi quedes --vés als llocs que t'espanten. Passarà, intentes recordar. Encara que la vida continuï sent-te sempre més un camp de mines. 

dimecres, 29 d’octubre de 2014

tot i que ja mai



Ten paciencia con todo aquello que no está resuelto en tu corazón e intenta amar las preguntas mismas, como cuartos cerrados y libros escritos en un idioma muy extraño. No busques ahora las respuestas, que no se te pueden dar porque no podrías vivirlas. Y se trata de vivirlo todo. Vive ahora las preguntas.
Rainer Maria Rilke

Debes amar el tiempo de los intentos
debes amar la hora que nunca brilla
Silvio Rodríguez

Amb tu (després de tu) vaig aprendre a estimar el temps dels intents. El temps de trepitjar la vida com si hagués de trencar-se'm a cada pas. De deixar de beure mate i defugir Silvio perquè no se m'obrissin en canal les venes de l'enyorança. El temps d'intentar odiar-te per fer veure que havia deixat d'estimar-te. El temps de tocar el buit amb la punta dels dits, i que després em sagnessin els repelons i jo me'ls llepés sense cap recança. El temps de les bronquitis, de l'asma. Del no-res. El temps d'intentar aprendre a estimar-la sabent que mai no podria tenir-la. D'aconseguir-ho. De curar-me d'ella i de tu estimant noies de pell molt blanca que havien tingut una vida trista. De plegar de la feina els dijous al vespre i córrer als Verdi a trobar-me amb ella, que era suau i bonica i no em recordava a ningú. De sortir del cine sense agafar-nos de la mà i que de cop m'acaronés el clatell i em besés perquè sí, i després ja no, fins no sabia quan. De dur-la a casa amb la 49 i dubtar sempre, inevitablement, davant del seu portal. Pujar-hi de vegades, marxar-ne la majoria. Després de tu tots els camins m'eren pantanosos i estimava a cegues, a mig gas --desafinada. No sé si vaig tenir paciència, si vaig arribar a estimar mai el temps dels intents. Només sé que vaig viure totes les preguntes. I que un dia qualsevol va tornar l'aire, i va brillar alguna hora despistada. I que tu, a pesar meu --a pesar teu?--, encara hi eres, tot i que ja no --tot i que ja mai.  





dimarts, 28 d’octubre de 2014

treva


Hice una tregua en medio del deseo.
Una tregua profunda
como un oasis.
Chantal Maillard, "Conjuro contra el mal de amores IV"

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.
Maria Mercè Marçal, "Tombant"

no has trobat mai les paraules del desig, i tant com et costa aturar-te i respirar i sortir al balcó a veure si encara et viuen les plantes. Potser és que el desig no et pesa, ni et fa teranyines al voltant del pulmó, ni et talla la pell arran de les ungles. El desig et respira en totes les cèl·lules del cos, no s'encalla en cap òrgan, en cap múscul, en cap os. Et travessa de dalt a baix com un torrent que salta per damunt de totes les pedres. El desig no té nom perquè es viu en el crit, en el gemec, en el silenci. Perquè es viu i prou.  

la treva sí. Sortir al balcó després de. Seure en terra amb la tassa de cafè a les mans i aturar el batec. Saber-lo, malgrat tot. Sentir-lo encara sota la pell, com una petjada de sal. Arrossegar l'enyor mentre intentes regar les plantes, contemplar el carrer, estendre la roba al sol, mirar com surt la lluna. La treva s'escriu perquè crema a les costelles com et crema l'asma als bronquis. La treva s'escriu perquè no és cap oasi. Encara que ho sembli.

dissabte, 25 d’octubre de 2014

PVD2C


(PVD2C: part vaginal després de 2 cesàries)


Probablemente de todos nuestros sentimientos, el único que no es verdaderamente nuestro es la esperanza. La esperanza le pertenece a la vida, es la vida misma defendiéndose.
Julio Cortázar, Rayuela

Tretze hores i trenta-set minuts. Un pis ple de sol que es transforma en poca estona en un temple sagrat, de llum tènue i silenci espès que respira calma. Presses mesurades, ordres precises, una llevadora forta com un roure. Els nebots, inesperadament dòcils i obedients, que t'agafen la mà per travessar el carrer abans que els ho demanis tu. El cos a casa de l'amiga que t'acull i el cor a la casa on la germana ara hi creu, ara defalleix, ara hi torna a creure. Anades i vingudes --Com va? Lent, però bé. Tovalloles humides, infusió d'herba estanyera, compreses remullades, palanganes, coixins. Silenci. La banyera plena fins dalt d'aigua calenta. Un foli enganxat a la porta de casa: "Estem de part. Disculpeu les molèsties". Crits tallats al coll, por, desesperança --no podré. Molt d'amor sostenint-la tothora. Les millors taronges per quan tot hagi acabat --per quan tot hagi començat. Ganes de dir-ho a tothom qui passa pel carrer, ja fa camí, ganes que el món sencer comparteixi aquesta espera, aquesta ànsia, aquesta fe. Aquesta màgia. Espelmes enceses a tot arreu on l'estimen. Whatsapps desficiosos, hores aturades, defalliments. No miris el rellotgeUn penjoll de malaquita que li recorda que tot és possible. Respecte absolut al cos, al temps de la vida, a la por inevitable. Confiança --tot anirà bé. Massatges guaridors. Un company que acompanya, que s'oblida d'ell per donar-li-ho tot. Agraïment abismal i per sempre. Xarxa d'amigues que resolen imprevistos i que et permeten arribar a casa en el moment just que comença a veure-se-li el cap entre les cames. Seu amb nosaltres, ja ve. Arribar en el moment just del naixement, com vas arribar fa anys en el moment just del comiat de l'àvia. Acompanyar aquest cop la vida, igual que llavors vas acompanyar la mort. Estimar-la fins que et rebentin els pulmons bronquítics.  

Que el nom que t'escullin dugui en totes les lletres aquesta victòria.