dilluns, 28 d’octubre de 2013

el xup-xup de l'olla


"Siempre me ha gustado oír el chupchúp de la comida en el fuego. Una hoja de laurel, una pizca de clavo y un chorrito de cognac, a veces también un trozo de chocolate o una galleta para espesar; mamá siempre nos ha enseñado a cocinar con lo que se encuentra por los armarios."

"Zapatos", Cartografiando el vacío

Prepares el brou de carn que t'ha d'ajudar a passar aquests dies de virus persistents. Pastanaga, ceba, porro, api, un parell d'ossos de vedella i un quart de gallina. mamá siempre nos ha enseñado a cocinar con lo que se encuentra por los armarios. Qui et va ensenyar a cuinar a tu, si és que te'n va ensenyar algú? La mare en sabia poc, i no hi prenia gust. Algunes vegades, encara avui, t'has preguntat com devia ser tenir una mare com les que omplen les carmanyoles de menges exquisides els diumenges a la tarda, després del dinar familiar, quan els nòvios es deixondeixen de la becaina al sofà de la sala i agafen les jaquetes per començar a anar marxant. Com deu ser tenir una mare que cuini amb el que troba pels armaris i t'expliqui, com va fer un dia la carnissera del barri, quins ingredients calen per fer un bon brou de carn d'aquells que ressusciten un mort. No saps què donaries, ara, perquè aquest brou que fa xup-xup a l'olla et ressuscités un poc. No saps què donaries per no haver de deixar ni un dia més el temps en suspens, ara que fa tants anys que vas decidir no tornar-te a mirar mai més la vida des del balcó de casa.    

Et recolzes al marbre de la cuina i et quedes encara una estona més escoltant el xup-xup de l'olla. No saps què donaries per tenir una mare que. Encara que no sabés cuinar. Encara que no en sabés.


dijous, 24 d’octubre de 2013

el que hi ha hagut




Dies de febre --dies en suspens--. Ni aquí ni allà. Ni al món ni al cos, et diu, i sents que és ben bé així, que no et reconeixes el cos dèbil de cop i volta, quan fa només tres dies tornaves del gimnàs amb ganes de menjar-te el món com si tinguessis 15 anys (no els teus 15 anys, esclar; els d'algú altre). Sures. Esperes. On és la terra? On són el desig, la gana, els nervis de punta, els versos que volies escriure, el somriure fàcil? On han anat a parar totes les coses que et fan i et desfan? Et prepares l'enèsim beuratge de gingebre, llimona i mel amb l'esperança que sigui aquest el que et torni a connectar definitivament amb la setmana que has deixat suspesa en l'aire. Hi havia el comiat de la família al port. Una xerrada amb alumnes d'ESO en un institut del barri. Hi havia els amics i una festa per celebrar versos. Ganes de comprar panellets i castanyes per acabar la garnatxa en bona companyia --ganes que fes una mica de fred--. Hi havia tot el que ara esborres a l'agenda mentre engegues per fi l'ordinador i recordes el que hi ha hagut. Els somriures. L'afecte. Els beuratges de llimona i gingebre i mel i pròpolis. Una pel·li que et torna a vides de des-desig, de des-amor, de cartes clandestines i rams de flors pintats a l'oli. Molt d'amor. Un gat que et dorm als peus per amorosir-te la febre. Whatsapps dels amics. El record del recital de dilluns, de l'emoció de l'obra de dissabte, dels dibuixos de diumenge. Una notícia trista. Recordes el que hi ha hagut i somrius una mica. Demà torna tot. També torna ella, et diu una repiulada, que n'ha escrit una altra. Beus un glop de la tassa que fumeja i se't queda el gust de gingebre arrapat al paladar. Vols conèixer l'altra i totes les que vindran. Avui encara no. Demà. Quan hagis tornat al cos, al món, aquí, allà.

dimecres, 16 d’octubre de 2013

Romanian landscape


Viatges, en el fons, per tenir ganes de tornar. T'ho va dir més bonic, però no recordes exactament les paraules que ara inaugurarien aquest apunt amb un impacte semblant, potser, al que vas sentir quan vas llegir-les. Era una postal d'algun país de l'Àfrica, tampoc no recordes quin. La vas llegir a la plaça sortint del metro, abans de pujar a casa. D'amagat. Ja no vols viure mai més l'amor d'amagat. Viatges, recordes avui, per tornar i saber on és casa. Però no (tant) aquest cop. No així. Retrobes casa, sí. El barri, les places, els carrers. Les amigues. La mare i el pare --la tendresa. Els germans i els nebots. El teu llit, el teu balcó amb lluna, la teva finestra encara sense cortines. Retrobes casa, però ja no és la mateixa casa. Entre els mobles, versos de dones d'altres països (loneliness combs her hair for hours). Sota els llençols borden els gossos de Bucarest. Gossos abandonats que vagaregen pels carrers i per les vies del tren. Nens abandonats com els gossos que els devoren qualsevol nit de tardor en un parc de Bucarest. [S'assemblava al teu nebot, el petit que es va acostar al vidre del vostre cotxe a prop de l'Arc del Triomf. Triomf de què. Viata mea e un camp nesfarsit de zapada. Va marxar arrossegant la resignació com unes sabatilles velles.] Retrobes casa i als testos del balcó hi ha el verd i el groc i el taronja apagat de les muntanyes de Transsilvània. Al carrer de sota, cases petites amb teulades fràgils que sembla que hagin de volar en qualsevol moment. Tornes a casa per retrobar la gent que estimes. Per regalar una ampolla de palinca i una gerra de ceràmica que té tota la vida que no has trobat en els colors del paisatge. A la tauleta de nit, encara, paraules de dona que trepitgen amb força l'asfalt àrid de la resignació --kiss me until my teeth fall out--, una llengua que voldries més a prop --te iubesc-- i un fil invisible que et lliga a aquest país que fins fa dos dies no t'existia.

versos de:
loneliness combs her hair for hours (la soledat li pentina els cabells durant hores): Yaprak Öz
Viata mea e un camp nesfarsit de zapada (la meva vida és un camp infinit de neu): Domnica Drumea
kiss me until my teeth fall out (besa'm fins que em caiguin les dents): Ruxandra Cesereanu

dilluns, 7 d’octubre de 2013

cara de tardor


i quan ja no hi comptaves arriba el dia que la son ve a trobar-te abans i tot que la surtis a buscar. Dorms nou hores seguides i somies nenes òrfenes que mengen llenties a la cuina d'una casa antiga. Et lleves més trista que ahir però potser més que demà. O al revés. Ella et diu Fas cara de tardor, i tu somrius una mica, quant temps fa que t'endevina el fred només mirant-te al fons de les pupil·les. Cara de tardor, llavis de silenci, mirada de pluja. Que difícil, alguns dies, el somriure. I què. També era difícil la son amansida, el descans profund, el cor en calma, i ja ho veus. Fas cara de tardor, aquest diumenge, però quan tornes a casa et diuen que a Brasov ha deixat de nevar. Que farà bo. Que us esperen amb vi blanc i bones menges i tota la calidesa del món. Tanques els ulls cansats d'autopista i imagines paisatges que fan olor de bosc i de muntanya. Cel blau i sense núvols. El fred just, per tastar l'octubre. I un poema que et fa niu al palmell de la mà, com un somni profund després de massa dies.

dijous, 3 d’octubre de 2013

mi calle


em perdo amb moto pel districte més gran de Barcelona. Tres quarts d'hora travessant quadrícules de carrers desconeguts que de cop ja no sé si són paral·lels o perpendiculars al mar. Com puc saber on sóc si no sé on és el mar. Al carrer no-sé-quin cantonada no-sé-què m'aturo en un semàfor absurd i m'adono que almenys mentre condueixo i intento trobar-me oblido el nus i gairebé no cou. Torna ara, la cremor. On eren les carícies que guarien l'ànima? Emplastre sobre emplastre sobre emplastre sobre emplastre. I a sota, el batec intacte de la primera vegada, ningú t'havia dit que faria tant de mal. Busco algun nom a les parets que fan cantonada. "Carrer de Veneçuela", diu el rètol de l'esquerra. "Mi calle", diu el de la dreta, pintat a mà damunt d'un mur. I un cor de color blau que sembla que hagi de saltar d'un bot a les llambordes de la vorera i arrencar a córrer pels carrers deserts com un nen esverat. El semàfor es posa verd i continuo clavada davant el rètol pintat de blau damunt del mur. No sé on és el mar però algú ha dit el meu carrer. Arrenco sense ganes. No sé on és el mar i acabo de deixar l'únic trosset de terra que em quedava.