dilluns, 23 de desembre de 2013

desafinada

(A l’Heura Marçal,
que un dia va parlar-me
d’amors desafinats)


em vas dir que l’amor ens desafina
com un piano vell

toco les tecles
amb guants de llana sense dits

a estones perdo el ritme
i se’m talla la pell ran de les ungles.

desafino sovint


estimo encara

"I Déu en algun lloc"

(Fotografia:  el Buho nº30)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies per aquest poema, que és un gran regal (de Nadal). Tens una veu pròpia i la capacitat de crear imatges potents, pertorbadores i lluny de qualsevol tòpic. La propera vegada que el llegeixi “Desafinada” sé que serà en el teu tercer (de fet, 4t llibre) llibre. Et queda molt per dir d’una manera que només tu saps (i pots) dir-ho.

Anònim ha dit...



*

En altra escala,
d'un altre to, t'afines.
L'amor, tal volta.
No el perdies, el ritme,
que l'amor t'hi acordava.

_

Stochhausen, Schoemberg,
Webern, Messiaen, Nono,
Reich o Ligeti.
Qui diu que desafinen?
(La música, la vida)


*