diumenge, 3 de novembre de 2013

wake me up when september ends



No aniràs a la guerra. Et rendeixes ara. Deixes caure els braços, les armes, les llàgrimes. Encara ets al mig de la plaça, a la intempèrie, amb totes les portes tancades i les finestres amb llum a dins. Però has recordat on és casa. Tanques els ulls i la veus, oberta a dos vents, plena de llum, amb fruita de tardor al marbre de la cuina i la tetera rodona a la tauleta de la sala, damunt del tapet que vas dur de Romania. Una flor de paper del color que escombra tristeses. El racó dels miracles, del silenci, dels àngels, del potus que creix imparable encara que no el reguis, encara que no te'l miris. El racó on la vida viu fins i tot quan tu t'atures, fins i tot quan et perds i no recordes el camí que et torna a casa --una altra vegada, una altra vegada. Deixes caure els braços, les armes, les llàgrimes. I què, si t'has perdut? I què, si has tornat a ficar-te al bosc i els ocells s'han menjat les molles de pa que havies anat deixant pel camí? I què, si aquest cop t'has oblidat fins i tot d'anar deixant molles pel camí? I què, si t'has perdut? No faràs cap guerra. Deixaràs caure els braços, les llàgrimes, les armes. Has recordat on és casa. No és perdut el temps del plor. Dessota hi ha la força que et falta avui per caminar el retorn.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

només quan som capaços de viure la tristesa sabem gaudir de l'alegria

ànims..i enhorabona per aquest dolor que t'omple de vida!

te continuo seguint, m'encanta (tant) llegir-te... Gràcies, again and again!

Anònim ha dit...



*


després saberes
que no era una guerra,
que eres a casa.


*