dilluns, 7 d’octubre de 2013

cara de tardor


i quan ja no hi comptaves arriba el dia que la son ve a trobar-te abans i tot que la surtis a buscar. Dorms nou hores seguides i somies nenes òrfenes que mengen llenties a la cuina d'una casa antiga. Et lleves més trista que ahir però potser més que demà. O al revés. Ella et diu Fas cara de tardor, i tu somrius una mica, quant temps fa que t'endevina el fred només mirant-te al fons de les pupil·les. Cara de tardor, llavis de silenci, mirada de pluja. Que difícil, alguns dies, el somriure. I què. També era difícil la son amansida, el descans profund, el cor en calma, i ja ho veus. Fas cara de tardor, aquest diumenge, però quan tornes a casa et diuen que a Brasov ha deixat de nevar. Que farà bo. Que us esperen amb vi blanc i bones menges i tota la calidesa del món. Tanques els ulls cansats d'autopista i imagines paisatges que fan olor de bosc i de muntanya. Cel blau i sense núvols. El fred just, per tastar l'octubre. I un poema que et fa niu al palmell de la mà, com un somni profund després de massa dies.

3 comentaris:

Eva ha dit...

Que bonic, So, que bonic!! T'estimo!! Ens veiem, sí o sí, després de Brasov!!

Marga Losantos ha dit...

Dormir hores seguides... jo encara recordo quan vaig tornar a dormir-les, fa menys d'un any, al principi no m'ho creia.
Fer cara de tardor a mi em sona maco, perquè la tardor és preciosa, amb els seus colors torrats i càlids, la llum diferent. Ara, no sembla que la teva cara de tardor sigui tan positiva. Que vagi bé a Brasov (te'n vas a Brasov?)

Anònim ha dit...


*

la tardor cova
un poema que nia.
és primavera.

*