divendres, 6 de setembre de 2013

tots els que encara no


et regalaré tots els versos que encara no sóc capaç d'escriure. Te'ls enviaré amb comptagotes, un per un, perquè semblin molts, perquè tinguis la sensació que m'han omplert tota una vida dins d'aquesta vida. En cada sobre hi dibuixaré una espiral cosida de creuetes. Cada creueta, un dolor, com les reverberacions de santa Teresa. Àvila. Potser escriuré versos que parlin d'Àvila i de l'esborrany del primer poemari, encara sense títol, esventrat a la taula d'un restaurant xinès. Si algun vers aconsegueix parlar d'amor, dibuixaré un vistiplau vermell en un racó del sobre. Ho saps, oi, que no he estat mai gaire romàntica. O sí i no me'n recordo. Potser ho vaig ser quan no sabia escriure versos. Com ara, si t'hi pares a pensar. Ara és com si no en sabés ni n'hagués sabut mai, així que tant se val. Però si algun vers aconsegueix parlar d'amor, o de desig, o dels cabells que tapen els ulls i les ganes i la por d'endinsar-m'hi, si algun vers algun dia parlés d'amor, trobaràs un vistiplau vermell en algun lloc discret del sobre. Te'ls regalaré tots, els versos que encara no, perquè semblin molts, perquè diguin tota aquesta vida dins de la vida --tots els laberints, totes les creuetes, tots els matins de cafè i torrades al bar de la plaça, els ulls de la mare que encara em saben el nom, la lluna plena des del balcó de casa, tots els t' que moren on mor el paper de totes les cartes que no he arribat a enviar.

1 comentari:

Anònim ha dit...

.
.
saps que els espero,
amb el vermell de vida,
tots els teus versos.
i fer que els T' no morin,
perquè en ells tu no moris.


*