dimarts, 24 de setembre de 2013

el verd que no somreia



has anat a buscar els ulls que diuen que no et brillaven. Ha calgut regirar calaixos: no n'has trobat fotos digitals. De tot comença a fer molts anys, ja. També de la tristesa que diuen que passejaves pels carrers del poble. Del somriure apagat. De la llum ensorrada al fons de les pupil·les. De la por. Has anat a buscar el verd que no somreia --el verd del des-amor, el verd del des-desig. Encara no sabies de llaços que travessen segles. Encara no hi havia cançons de Silvio esgarrinxant els vidres del menjador mentre bevíeu mate i us defugíeu els ulls com adolescents. No m'ho facis més difícil, vas dir-li finalment, i el que volies era dir-li vull fer l'amor amb tu ara mateix, aquesta tarda d'abril amb rosa a la tauleta i llibres pendents. El verd que no somreia no et coneixia el cos estremint-se amb la carícia més tènue, amb l'alè intuït a cau d'orella. Només sabia de porteries antigues que amagaven amors culpables. D'esquenes com parets a l'altre costat del llit. De mans tremoloses al volant. De no puc, no en sé, no vinc, no escric, no em moc. Has anat a buscar els ulls que no brillaven i els has besat damunt de les parpelles. Tenien el mateix gust de sal que tenen avui quan te'ls besen i són verd amor, verd desig. No m'ho facis més difícil

3 comentaris:

Marga Losantos ha dit...

Ja ho diuen, no? els ulls són el mirall de l'ànima. Que per molts anys segueixin brillant, i si en algun moment deixen de fer-ho, segur que sempre hi haurà al voltant qui t'ajudi a fer sortir la llum que portes dins.

Anònim ha dit...

Temps era temps hi havia uns ulls que no somreien, d’un verd mar com dues finestres obertes al món. Van ser creats per viure, ser besats amb amor i desig, però perquè visquessin de forma més alta i més profunda, primer, havien de passejar la tristesa per caminar de la mà de l’alegria. Van desenterrar pors, indultar amors culpables, deixar enrere murs d’esquenes i tot el que té a veure amb negre vespre. Avui el verd que sí somriu sap que l’alba arriba després de la nit, sinó tot seria una llum tan enlluernadora com la foscor. Sabem el que tenim perquè sabem d’on venim: de l’espai dels inicis (difícils), de la font enriquidora de tots els principis, de tots els camins de l’aigua. No m’ho facis més difícil.

Anònim ha dit...


*

mai més difícil
que amb el desig frenant-se
a cau d'orella.
per tants dies, tants dies,
en la llum nia l'ombra.

*