dimecres, 25 de setembre de 2013

desenfocada


(Fotografia: Carla Moral)
(Text publicat a "Quaderns d'Illacrua", La Directa, núm. 330, el 18 de setembre de 2013)

"No et moguis, va, que et faig una foto." Mig somrius i dius que no amb el cap mentre t’acostes a la càmera i te n’allunyes en un ball improvisat. "Va, para, que surten mogudes." I tu que no, en silenci, movent d’un cantó a l’altre el somriure que ell intenta fixar. T’esmunys com una anguila mentre recordes com t'agradava, abans, que els teus nòvios volguessin fer-te fotos. Com preparaves mentalment el somriure, el gest exacte, la quietud estudiada fins al mil·límetre. Recordes el neguit de mirar-les després per comprovar que havien sortit exactament com havies previst ‒exactament com esperaven de tu. Una foto nítida dels teus ulls preciosos, de l'òval amable de la cara, de la llum inalterable del teu somriure. "Sisplau, no et moguis", i no sabries com explicar-li que ja no vols no moure't, que ja no vols que et tinguin, que ja no vols ser més la noia de les fotos que sempre somriu a la càmera. Saps que l’inquietes borrosa, imprecisa, mutable; que et voldria nítida, exacta, perenne, com si només així pogués caminar segur pels llocs de tu que comença a descobrir i que potser encara li fan una mica de basarda. Recordes aquell personatge de Woody Allen, un actor que sortia borrós ‒que era borrós: "Pensava que era la càmera, però era jo". Recordes Marilyn a les fotos nítides i perfectes que no deien el seu cor desfet a trossos a les mans de tots els homes que no van saber estimar-la. I mentre et mous davant de l'objectiu del teu nòvio nou, penses que vols ser borrosa; que vols que ell et sàpiga mirar com tu has après a mirar Marilyn, mutable i infinita, ara estrella i ara titella vençuda sense fils. Que t'estimi com aprens a estimar-te tu, ara somriure i ara tristesa i ara pànic i després ràbia. I que si et clava en l'instant només sabrà trobar-se, després, un polsim de bellesa moribunda entre els dits. I tu ja no hi seràs.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Que ningú et faci quedar-te quieta mai més.

delesparaules

viu i llegeix ha dit...

Si,es viu millor en moviment sense una imatge clara del que esperem de nosaltres mateixes.I curiosament, en aquest moviment , el bon fotògraf sap captar el que hi ha en cada moment: somriure o núvol.

Anònim ha dit...


*

Com més borrosa,
més fidel et dibuixes
en una imatge.
Que mai ningú no et fixi,
tantes com ets, diverses.

*