diumenge, 1 de setembre de 2013

amb l'agost o sense

Em dius "intueixo que avui voldràs escriure", i deu ser perquè he parlat d'alguna canya de més, de murs que avui no hi són, de braços caiguts i defenses anul·lades. Volia escriure, sí. De com canvia un diumenge a la tarda amb una conversa sense filtres i tots els somriures del món damunt la taula, al costat del cendrer. De com s'oblida la mort però no la tendresa dels ulls que no veurem mai més pels carrers del barri. De com s'apaga l'estiu en una terrassa del Born mentre setembre ens recorda totes les naixences. D'una cicatriu al cos que sempre és una cicatriu a l'ànima. He deixat de ser com Marilyn, això volia dir-te, i en canvi estimo més que mai Marilyn i el seu cor desfet a trossos a les mans de tots els homes que no van saber estimar-la. L'estimaria avui, profundament, incondicionalment. Acaronaria amb la punta dels dits el tel finíssim de la seva ànima malmesa. Estimaria avui, profundament, incondicionalment. Sense la canya de més, malgrat les defenses de més. Amb la mort o sense la mort, amb l'enyor d'un somriure tendríssim, amb l'agost o sense l'agost, amb setembres o sense. Estimaria avui. L'estimaria. T'estimaria. 

5 comentaris:

Xelo IProu ha dit...

amb o sense.... no deixes d'escriure i compartir

Anònim ha dit...

i QUANTS somriures...

delesparaules

Anònim ha dit...

cruels ferides
-avui l'estimaria-
(cicatrius dolces)


*

Maria PB ha dit...

Com ha dit la Xelo, no deixes mai d'escriure, però sobretot, no deixes mai d'estimar.

gloria abras pou ha dit...

Marilyn estava encantada amb la seva cara i el seu cos. Una obvietat. Era difícil que els homes sabessin veure-la més enllà del seu nas i la pell blanca tan generosament mostrada. No, Marilyn no patia per falta d'amor, patia perquè es feia vella i ells, cada dia, la miraven menys.
De debó, Sònia.