divendres, 30 d’agost de 2013

tret d'aquest amor



"y tiembla por los latidos que tú provocas
y también porque el quererse es temblar a veces"
Carlos Chaouen, Semilla en la tierra

Un dia vas dir que no havies trobat encara --mai-- les paraules del desig. Tampoc les de l'amor, dius avui --potser també vas dir-ho, llavors, tampoc les de l'amor, sobretot tampoc aquestes, perquè l'essencial no pot dir-se, creuen alguns, i tu ja ni ho intentes, t'aboques al silenci i no respires, no fos cas que s'espatllés alguna cosa, no fos cas que. 

Però tremoles. Hi penses i tremoles. Podries començar així, estimar és tremolar, però això ja va dir-ho algú no saps on. O podries acumular adjectius --vital i tendre i fort i salvatge--, posar un color a cada somriure, dir ulls fugissers, hores esborrades, què sé jo. Te n'aniràs igualment enllà del text quan provis de dir-ho. Passaràs de llarg, com passa tot, tret d'aquest amor, justament, que voldries saber escriure. 


4 comentaris:

XeXu ha dit...

Hi ha coses que cal saber dir. Es poden demostrar, però sense el reforç de dir-les, queden una mica més buides. Una paraula a temps ho pot ser tot.

Anònim ha dit...

Meta-amor.

M'encanta.

delesprauales

Audrey ha dit...

Sí!, estimar és tremolar i ser valents i tantes coses més...,que primer hem de sentir per anomenar,ai sinó les paraules fugisseres. A mi també m'encanta!.

Anònim ha dit...


sense paraules,
estimar, trémer, viure:
enllà dels textos.

*

----------------


CANÇÓ D’AMOR

No diré mai, no diré mai l’amor,
perquè l’amor no pot ser dit.
No intentaré –no gosaré– l’amor,
perquè del tot no pot ser assumit.
Potser, qui sap si per l’areny dels anys
m’acostaré silenciós al riu
on pesca absort l’home que no somriu,
capblanc, mirant com llisca, sense afanys,
la vida i sent el cant d’un negre ocell.
Potser d’amor li parlaré a ell.

Joan Vinyoli